Amor e seguidas

Amor, f., Paraula que remanda a una pluralitat de sentiments, que diferencia autanplan per l’objècte (amor matèrna, amor de la patria, etc.) que pas la finalitat (del desir sexual al «pur amor» dels teologians que, sancierament desinteresat, tòca Dieu el-meteis). Lor sol punt comun seriá de portar lo subjècte vèrs un «objècte» admetut tal «bon». Freud mostra que la sexualitat es al fondament de totas aquestas manifestacions, mas prenguèt aital sonque la via de la tradicion filosofica europenca: Empedocle vesiá jà dins l’amor sexual (o concòrde) lo principi d’union momentanèa dels elements del Monde; Platon dins Le Banquet, i plaça lo punt de depart de las fòrmas las mai intellectualizadas o mistics de l’amor; los trobadors n’an desvolopat en Euròpa occidentala lo costat poetic e una morala positiva oposada a la vision religiosa catolica, per ne fargar una laïca; los escolastics l’isolèran devath la definicion d’«amor de concupiscéncia» per l’oposar a l’«amor de benvesença» que el sol, a lor avejaire, una portada morala. Se pensa en general que l’amor s’opausa a l’egoïsme (cf. Liebniz: «Aimar, es se regaudir de la felicitat dels autres»), mas aquò fait clarament problèma dins lo cas d’amor captatiu o possessiu, que lo subjècte aimant sembla amanar pel simple bessonh seu.

Amoral, adj., Es moral tot çò que es sense relacion ambe la morala. Dins aqueste sentit, se dirà per exemple que la sciéncia, o la vida organica, es amorala. Mas lo mot, sovent emplegat per parlar d’una perosna desprovezit del sentit moral, designat dins aqueste cas l’immoralitat d’aqueste o de sa conduita.

Amoralisme, m., La doctrina fòradandís tota mena de consideracion de natura morala.

Amor cortès, la fin amor e lo joi d’amor, f., Coma dirà Lluís Racionero, l’amor, tal coma lo coneissem auèi en Occident, es lo fruit d’una fusion d’elements arabes ambe elements celtics venguts del nòrd europèu. Es l’originala fusion del gaudir cortès e alegre de l’amor fisic satisfait, pròpri de la rafinada civilizacion d’al-Andalós, ambe lo desir insatisfait e transcendental, cantat pels bards. Ambe dos elements confluísson dins lo mitan economic e cultural idòni d’Occitània e afrairan dins lo mond dels trobadors e dins las corts d’amor d’Occitània e Aquitània del sègle XII^en. Lo trobador es lo portavotz e lo divulgador de l’amor cortès, la relacion considerada modelica en Occitània entre lo cavalièr e la dama, basada dins una originala e balançada fusion de valors coma la noblessa d’esperit, la galantariá, la generositat, la leialetat e l’elegància. Dins una sola mot, la cortesia. La fin d’amor bastirà un jòc subtil, rafinat e galant d’exaltacion amorosa, de tribut a la beutat e a la noblessa de la dama. La fin d’amor desembocarà en lo jòi d’amor, un gaudir d’erotisme totalizador e difós, en contacte ambe la natura, mai elevat que lo del simple plaser sexual per contacte genital. D’efièch, l’amor, en Occitània, establirà un novèl modèl inedit de relacion civilizada entre sèxes que se tròba pas dins cap autra societat medievala. L’erotica dels trobadors arriba a un gran tant notable de rafinament, sensibilitat e sublimacion que damora fòra de l’intelligible del materialisme occidental contemporanèu; benlèu (ambe fòrça reticéncias çaquelà) se podriá trapar parallèl ambe las tradicions tantricas de l’Índia o l’erotisme taoista chinés.