20070731

Quand los franceses del XXIen sègle nègan l'impausicion lingüistica ...


Quand los franceses del XXIen sègle nègan l'impausicion lingüistica, son tanben las meteissas còlhas que al XXIen sègle nègan l'unicitat lingüistica occitana, dins mantunas universitats parisencas.

Atencion soi per servar las diversitats lingüisticas ontologicas a la lenga occitana, mas soi pas pel separatisme linguistic, soi pas engatjat dins lo separatisme lingüistic proromanilhista o yannlahitetista, es enganar lo pòble occitan de portar aquestes messatges politics diferenciadors, destriadors, que re-aparéisson de temps en temps quand lo movement occitan puja en popularitat.

Dins lo libre II Descolonizar l'Istòria d'Occitània, Joan Larzac, p.120 prepausa un tèxte utile. imprimit en 1977, mas encara pron d'actualitat, encara !!

«La França escura

Las estadisticas del Baron Dupin, en 1825, revèlan l'opausicion de doás França : Occitània es la « França escura ». E se comprèn : l'alfabetizacion se i fasiá dins una lenga estrangièra, lo francés.

- « Sus diferents ponches de França ont los estatjants de la campanha párlan un idiòma particular, arriba frequentament que los enfants que seguísson las escòlas primàrias comprenon pas las lecturas que fan en francés » 'Circulària de Salvandy, ministre de l'Instruccion publica, 21-10-1838).

- « Es pas quicòm de rare de rescontrar de dròlles qu'an passat d'annadas a l'escòla per aprene una lenga que ten per eles pas que sons intelligibles » (Inspector de l'Arièja, 1836)

- « Sembla que lo francés soaguèsse de chinés » ( Tarn-e-Garona, 1856 ).

- « Aquela necessitat d'aprene primièr una lenga ont se devon marcar totes los progresses es una dificultat seriosa pel regent » ( Tarn, 1856)

- « Lo patés ... es la lenga mairala ; l'enfant lo parla naturalament ; ressontís de longa a son aurelha. Lo francés es tant val dire proscrit dins las relacions de familha e aquò's amb pena sovent que l'òle del Nòrd pòt arribar a se far entendre. ne resulta que, a la dintrada de l'enfant a l'escòla, lo mèstre aurà pas solament a li far legir lo francés, mas encara a lo li far comprene » ( Moissac )

E poiriam, ambe Armengaut (op.cit., pp. 267, 370, 371) multiplicar los exemples se posàvem dins los arquius departamentals o dins la tièra F17 dels Arquius Nacionals. »

Es evident que fins aquí se pausa jamai la question del separatisme francés per decidir de faiçon universitària e dempuèi París que i a mantunes patueses, la lenga en Occitània es unica e sola pausa problèma al francés e a la seuna impocision ; aquesta tactica de dividir per regnar es ges novèla e quand data del XXIen sègle, es convervatisme istoric francés, sempre quand se sembla una pujada de la demanda d'alfabetizacion arribada tornar.

Mas contunham lo tèxte.

« Es evident qu'aquela deculturacion / acculturacion fargava una raça d'elèits que se'n cresián. L'esperit de competicion trapava son primièr terrens tre l'alfabet : Los autres èran de sauvatges. Lo francés es la lenga dels afars e de la capitada : « Les gens aisés du moins sont Français » ditz Michelet, reprenent l'opausicion de Barèra entre « une nation polie au milieu d'une nation barbare ». Lo francés, aquò's admés, es la lenga cultivada, e se cultivar mancava pas de prestigi, dempuèi los fisiocrates. »

Uèi la mentalitat a pas cambiat quand se parla d'un cicle d'ensenhament de l'occitan, l'orientador pensa "seriós" e pensa que l'occitan es pas la bona via, lo conselh se farà sus l'anglés, pas mai ; e aquò sobretot se la persona es occitanofòna.

Uèi la mentalitat a pas cambiat se parla de culture quand lo budgècte per l'occitan passa a la votacion al CR o al CG, jamai de lenga dins lo budgècte, es politicament incorrècte.

Uèi l'occitan es del passat per fargar ligams transfrontalièrs entre institucions politicas [Euroregion, CTP, etc.] o economicas [aeropòrts, CCI], levat per la populaicons dels militants per una causa politica, ecologistas, caçaires, anti-autorota, anti-MTA, pro-corrida, grope de musicians o prescriptors musicals, mèdias alternatius, anti-TGV a Barcelona...

Tornam al tèxte que contunha sul tèma de la qualitat dels nòstres elegits, causa que a gaire cambiat en Occitània.

« Solide que l'evolucion cap a la re-descobèrta de la lenga d'òc, en cò de l'intelligentzia, tòca pas los nivèls elementaris de l'instruccion publica : « Lo pensum de collègi es aquí, lo d'a genolhons de l'escòla primària es aquí ; las aurelhas d'ases del pensionat e de la sala d'asili son aquí per espinchar al passatge, per frapar d'interdiccion lo malurós vocable vengut parià » (La Fara Alès, mòrt en 1846, tèxte en francés) (1). e segon lo vòt de Grégoire, se se fa encara usatge dels dialèctes, aquò's « per exortar lo pòble a los abandonar ». D'aquò lo pòble n'a ges de besonh, mas per lo que vòl sortir de son trauc, la fresa d'aprene carga de dents de lop. Aquela combativitat dona saique als Rasinhacs occitans una competivitat que los met en bona plaça sul mercat, dels nauts emplècs. E pels professors de letras, metam per un Raynouard vengut secretari perpetual de l'Académie Française, arribats al nivèl pus naut, l'aculturacion pòt venir conoissença de la cultura d'òc, e la fècha de la parabòla s'inversar. Mas pels politicians, la corba se'n vai empetegar a l'asimptòta del poder parisenc sense ne poder jamai sortir, sense se poder jamai assimilar perfèitament, Aital dempuèi Guilhèm de Nogaret en passant per Enric IV (2) - e, jos l'Empèri, per Talleirand, Cambacerés, Sieiès, Chaptal, Darú, Montalivet, Portalís-, los Occitans al poder son totjorn estats encliquetats (3) per la maquina. Coma dirà Tocqueville : « La maja part de los que, en França, párlan contra la centralizacion, vòlon pas, dins lo fons, la destrusir : los unes perqué tenon lo poder, los autres perqué comptan lo possedir ». Sus aquel punt, la Restauracion eireta de la revolucion coma la Revolucion aviá eiretat de la Monarquia. »