Aleonòr d'Aquitània

Aleonòr, (1124/1204), es estada Duquessa d’Aquitània. Dos còps sobeiranas realas, França e Anglatèrra (Reialme dels saxons conquesit pels Normands a la batalha d’Hastings), Aleonòr es estada al poder quasi set decadas; s’es passajada sense relambi dins tota l’Euròpa pel seu maine, la seuna unitat e la patz, abans d’acabar sa seuna vida, octogenària, a l’abadiá de Fontevraud. Lo Ducat d’Aquitània èra un realme bèl e ric, lo Regnum Francorum, a l’occident, que los limits èran estats establits pel tractat de Verdun en 843. Als tempses d’Aleonòr lo Ducat tòrna trapar la poténcia de l’Estat pensat pels Francs a l’Edat Mejan primièr. Lo pair cantava «Ab la dolçor del temps novel…» Èra dempuèi l’an 1000, jà, que acompanhava los cambiaments demografics europèus, cotria ambe una novèla economia que passava per l’Aquitània. Alara l’art roman se desvolopa en Aquitània e en Peitavin, e las artigas se desvolópan per acesar las nòvas populacions. Al XI^en sègle la familha dels Ducs d’Aquitània e Comte de Peitiau èran descendents dirècte dels Karlmagnus. Lo Guilhem V un aujòl seu, serà escolat en filosofia, teologia, astronomia, matematicas e musica. La familha ducala èra una granda familha d’Euròpa, e donc lo seu maridatge ambe lo Duc de Normandia, aprèp lo rei de França, èra pron ben vist per els coma l’accession a una qualitat essenciala per l’Euròpa d’aquestes tempses ; Aleonòr aviá la possibilitat de dire una volontat politica fòrta e pròpria. Lo seu grand-pair es estat lo mai vièlh dels trobadors, Guilhem IX d’Aquitània farà pujar lo fin’amor coma una aisina pura e absoluda de la cultura dels tempses europèus al XII^en sègle e XII^en sègle :«La nostr’amor vai enaissi, com la branca de l’albespi…» Cortés segur que èra, gente ambe las daunas segur que non, bon cavalièr e generós dins los afars d’amor segur tanben. Sa ligason ambe Dangerosa portèt l’òdi de la Glèisa catolica romana ; foguèt ex-comuniat ; serà l’avesque d’Angolesma que li donarà las vias de la repentança, Palestina, Antiòcha, Tolosa, en mesclar guèrras e misticisme, sense oblidar sensualitat ; a Niòrt farà un ostal per daunas de plaser. Lo 20 d’octobre de 1119, al concile de Reims, lo papa Calixte II critica lo princi ; Guilhem IX perseguís las conquèstas d’Oltra-Pirinèus. Puèi al retorn, Guilhem IX marida lo seu filh major a Aliénor de Châtellerault, la pròpria filha de Dangerosa. Guilhem IX morirà lo 10 de febrièr de 1126, enterrat a Peitiau al Monastèr de Montierneuf. Aqueste caractèr de l’aujòl pastarà la vida de la pichona filha, Aleonòr d’Aquitània. Guilhem, ueiten comte de Peitiau e detzen duc d’Aquitània a vint-e-set ans a l’arribada al poder. Es estat çaquelà maladreit en sosténer Guilhem VI d’Auvèrnha contra l’avesque de Clarmont. Guilhem d’Aquitània serà forçat d’omenejat lo rei de França, que èra vengut sosténer lo poder clerical roman d’Auvèrnha. E, ambe mantunes afars de biais de viure, la Glèisa n’aviá pas que òdis contra aqueste Guilhem, tanben coma pel pair, Guilhem IX dich lo libertin pels poders papals e franceses. Sa mair èra mòrta en 1130 a l’abadiá de Nieul-sus-l’Autise, en Vendèa. Aleonòr legirà Ovide, mas las òbras de la Bíblia e las òbras dels Pairs de la Glèisa tanben, li faràn compréner lo latin. Guilhem X serà tanben una granda ajuda per las letras europèas latinas ; Peitiau èra una joncion entre l’Armorica e la latinitat, coma lo Bordèu d’aquestes tempses ; E Bordèu per Gasconha e per apatzimar los ligams de vassalitats, èra la segonda capitala politica. En tornar d’una ajuda al Comte d’Anjòu, Geoffroy V Plantagenêt, campanha sangnosa e particularament massacrosa e anti-cristiana en Normandia, Guilhem X farà un vòt d’anar a Compostela, benlèu idèa donada pel monge Bernard. En 1137, per matar una rebelion del Comte d’Angolesma, se sentirà mal, se morirà, sense pelegrinatge, un divendres sant ; Cercamon, trobador famós, ne farà un «planh». Lo còrs del duc serà menat a St Jacme, en fargar lo mite del pelegrinatge : «Sant Jacme, membreïus del baron que, pelegrin, mòrt dabans vos…» L’eiritièra se trapa alara Aleonòr, la filha majora. Dins lo seu testament donarà Aleonòr en maridatge al rei de França (podiá far d’un autre biais ? Non !) ; al moment èra Loís VI lo gròs, que morirà lèu ; a Reims aviá benlèu trapat quicòm, èra per una batèsta contra l’imperador Enric V. Lo filh Loís VII aviá setze ans, e èra prometut de carrièra eclesiala, e n’aviá la formacion; lo 25 d’octobre de 1131 èra estat designat a Reims coma legitima eiritièr de la corona dels capetiens, aprèp la mòrt del seu fraire. Las eposalhas seràn per volontats dels pairs, donc, sense cap de dobte. Son d’unes interèsses de familha e de la politica del moment. Los capetiens vesián una escasença politica bèla d’espandir lo pichon reialme, e la Glèisa catolica d’eliminar descendents dirècte de Karlmagnus. Loís VI anirà a Bordèu per se maridar al palatz de l’ombrièra lo sièti del poder civil ; ostalàs segur rebastir al X^en sègle pel Duc de Gasconha, Sanch-Garcia III lo plegat. Los bastiments son bèls, al mièg dels ostaus e casaus de la ciutat occidentala de l’espaci latin, que costeja al sud de garona, la mar… d’aiga dolça que davala dels Pirinèus. Anirà a Bordèu car caliá assegurar un maridatge de vertat e la securitat de la nòstra Aleonòr. L’abat Suger pel rei dels Francs e l’arquevesque Goeffroy de Bordèu faràn lo contracte de maridatge. Lo maridatge convidarà barons e senhors, vassals e cavalièrs, ambe lors daunas, los lors òmes d’armas e joglars, a la ciutat ducala de Bordèu. Lo maridatge serà lo dimenge 23 de julhet de 1137, lo futur bèl lís de França marida aital l’olivièr d’Aquitània a l’acès de la glèisa Sant Andrèu, tota pichonèla encara. D’aquestes tempses la gleisa romana en Aquitània, e malgrat la preséncia dels franceses al maridatge, portèt en «lenga romana» l’anóncia : «Nos en assy aiustats, a honor de Diu…» Mantunes cronicaires qualifícan Aleonòr de perpulchra (pron polida), o una «femna sense pariera, polida autanplan que vertuosa, energica autanplan que dolça, umila malgrat tot viva en paraulas…». Èra en julhet 1137, Aleonòr aviá quinze ans ; los franceses presents disián lo contrari de la polida gascona, e ne faràn cronica tanben; serà prezadas pels barons, eclesiasques, pòble, e sobretot pel jove òme que èra vengut la maridar. Aleonòr pòrta lo títol de «Duc dels Aquitans» –Dux Aquitanorum- al jove futur rei ambe lo seu títol de «rei dels Francs» -Rex Francorum, es lo consentament de l’Aleonòr que donarà lo poder al rei sus l’Aquitània. Aquitània e Gasconha damóran autonòma; es la qualitat de duc d’Aquitània que gestiona bèls maines privats, mas tanben mantunes dreits concrèts, escrits, sus la devolucion dels feudals, de las aigas, de las ribas e las islas, la percepcions dels peatges, del desma, del cens e de taxas diversas sovent en natura, de còps en dinièrs. L’abat Suger es estat pron generós ambe los clèrgues e senhors d’Aquitània. Malgrat la costuma dels longàs maridatges, l’abat Suger oblida pas los imperatius de la causa publica reiala franca; lo rei Loís lo gròs se morís a París. Tre la fin de julhet, l’òst reial tòrna a la capitala franca. Mas benlèu que Suger li agradava pas la calor d’estiu a Bordèu ? Lo bicatge encensat pels rites catolics reials francs se tinguèt a Santa, segon la cronica francesa. A Peitiau, lo 8 d’agost de 1137, Aleonòr e Loís son coronats ducs d’Aquitània, «à la grande joie de tout le pays». Segurament, es la mai granda monarca francesa de tèrras occitanas. Lo meteis jorn a Peitiau, un cavalièr èra vengut anonciar la mòrt del rei Loís VI lo 1er d’agost a París. A la debuta del XX^en sègle, Achille Luchaire, dins Histoire de France de Lavisse, assegura : «lo renvia de la reina Aleonòr foguèt una fauta politica dels mai grèus, cometut, es vertat, a un temps que los sobeirans sabián pas encara sacrificar lors convenenças personalas a la rason d’Estat». Mas sembla que lo rei aviá mestièr d’un filh, e aviá pensat que aniriá melhor ambe Constança de Castilha, filha de l’«Imperador d’Espanhas» Alfonso VII ; serà sacrada e coronada a Reims, en 1154, l’infortunada princessa –foscor de l’Histoire de France- morirà en còva, sièis annadas pus tard, daissarà doás filhas : Marguerite e Alice que cal pas mesclar ambe las filhas realas d’Aleonòr e de Loís VII. Al cap de cins setmanas de veuvatge –e malgrat lo seu chagrin- Loís VII se tòrna maridar ambe Adèla, filha del Comte Thibault IV de Champanha. En 1165, Aleonòr aurà jà donat quatre filhs e doás filhas al seu segond òme ! Coma Loís auriá pogut dire que leonòr repudiada al costejat dels trenta ans –la debuta de la maturitat al XII^en sègle-, fariá una pròva d’un tant imprevisibla feconditat ? Es vertat que lo vertuós capétiens èra pas ges ardós ni talentuós genisicament, autanplan que Planatgenêts. A vint ans, Henry s’en orgulhís d’aver dos batards, que fa escolar dins la seuna maison, segon las manièras del temps. Lo seu temperament excessiu e coleric- los seus accès de «bile noire»- dona dignitat a la dinastia d’Anjòu. 1129, del Comte d’Anjòu, per lo jòc d’una adreita politica matrimoniala e d’afars o causida dels Comtes per la Palestina, es devengut Henry de Plantagenêts, Duc de Normandia. E ara lo Norman devengut prepara la conquèsta de la corona d’Anglatèrra. Aleonòr, èla, pel primièr còp dempuèi sa naissença –e per mantunas setmanas-, se sentís mestressa de sa dignitat. E rarissim a l’Edat mejana ; las femnas catolicas son d’aquestes tempses devath la tutèla d’un paire, d’un fraire, d’un òme-marit o d’un filh ainat. Una «dòna peitavina» del temps, composada en occitan, sembla signalar la seuna allegria ; es de vertat la «regina avrillosa», per èstre liura en abril : «A l’entrada del tems clar, eya…» Donc en dangièr de tot maridatge d’interès senhorial, per amor… del Ducat ! Lo 18 de mai de 1152, pel maridatge ambe Henry de Plantagenêt protegís lo seu poder aquitan ; serà a la catedrala de Saint Pierre a Peitiau que la causa religiosa aplegarà Normandia e Angevin, ambe Peitavin, Aquitània e Gasconha. A la taulada la lenga francesa serà presenta :«Quant la corz fu tote asanblee…» en la boca de Chrétien de Troyes. Es un destin excepcional per una femna fòra nòrma que capvirèt al seu temps la tradicion masclista de l’exercici [çaquelà ne patiguèt] e de la transmission del poder, de las causidas del partenari francés, e del patronatge artistic e literari. Es çaquelà lo sol maridatge ambe Henry de Plantagenêts que faguèt prosperat lo seu poder aquitan. Aguèt doás filhas ambe lo rei de França, ambe Louis VII (1120-1180): Marie de France que se maridèt ambe Henri Ier de Champanha, en 1164, e Alix que se maridèt ambe Thibaud de Blois la meteissa annada. Aguèt mantunes dròlles ambe Henri II de Plantagenêts (1133-1189): Guillaume (1153-1156), Henri le Jeune, Matilde, Ricard còr de Leon, Goeffroy (.1186), Aleonòr, Joana [nommat pels franceses Jeanne d’Angleterre], Jean sans Terre (1167-1216). Es vertadierament lo contrari politic del mite de Joana d’Arc la francesa. En 1147, camina ambe Louis VII cap a la «Tèrra santa». 1152, la trentena Aleonòr es sempre un bon partit, ambe las seunas tèrras d’Aquitània, aprep aver daissat rei francés. E aprèp aver daissat França, s’aprosmèt del Duc d’Angevin e de Normandia. Henri II de Plantagenêts èra pas encara Rei d’Anglatèrra. Es ben Aleonòr que trapèt lo maridatge angevopeitavin, melhor que lo francés. Aleonòr es pas simplament una legenda, es una femna de poder, mas per l’Aquitània e lo ben dels afars d’Aquitània. Dins una societat machista, lo ròtle politic d’Aleonòr d’Aquitània es de notar, l’entorn politic e diplomatic èran gaire favorable al poder d’una femna. Los estudis de H.G.Richardson an permetut de corrigir la vision francesa e dels cronicaires machistas dels tempses. Aleonòr obtenguèt lo poder sancier trè la mòrt d’Henri II de Plantagenêts en 1189, se dirà pendent sègles que «auriá pas vertadierament estada regenta del Reialme d’Anglatèrra». Çaquelà a la captura de Ricard còr de Leon, lo rei Richard, es ben ela que s’apoderava de l’autoritat, ne fan la pròva las accusacions de feloniá portada dabans ela e los justicièrs. Aprèp lo retorn de Ricard, la seuna activitat diplomatica s’amaguèt mas renais a la seuna mòrt: donarà omenatge a Falip-August pel Peitieu en julhet de 1199, segon un arrengament pres ambe lo seu filh Joan, que la reconeis coma sa domina. Per l’Aquitània, serà una vertadiera sobeirana: règna, e Joan govèrna, al mens que siaguèsse una mena de «condominium». Las cartas d’Aleonòr serián primièr las pròvas de la seuna activitat politica als fials d’aquestes periòdes que lo poder damora voide, entre dos règnes e al moment de la captura de Ricard. Tots los estudis recents pròva que los actes d’Henri II de Plantagenêts se son faits elonhats de las autoritats d’Aquitània; i aguèt çaquelà tres mila cartas ! Los franceses pensàvan que los Aquitans avián cercat d’obténer las favors del rei-duc de Peitavin-Normandia; son a còps presents coma testimòni sus las cartas reialas, mas sonque quand lo rei-duc de Peitavin-Normandia viu en Aquitània, e o seguísson pas quand lo rei-duc es dins los Estats del nòrd de l’Edge. Quand a Henri II, s’en va rarament dins aquesta region, senon per matar revòltas de senhors o per recebre omenatges. Cal donc se virar cap a la cor d’Aleonòr, de Ricard o de Joan per i veire preséncia de l’entorn peitavin. E dins de quin biais Henri II s’èra interessat a las tèrras ducalas del sud ? La responsa se trapa dins la localizacion dels cors de nadal, que sonque doas (en 1156 a Bordèu, e 1166 a Peitieu) son celebradas sus las tèrras d’Aleonòr. Henri èra un estrangièr en Peitavin, e los territòris de sa femna èran restacats de biais fosc a l’empèri dels Plantagenêts, çò que pòt explicar perqué aqueles ans per fin preferit se raligar, en 1204, al reialme capecian enforcit puslèu qu’a un poder Plantagenêt aflaquit. Las cartas permeton tanben una comparason dels ròtles respectius dels dos òmes d’Aleonòr, Louis VII e Henri II, en Aquitània. En dètz ans, entre 1137 e 1147, se coneis al mens trente cartas que Louis se dirà «duc d’Aquitània». Al contrari, pendent una durada pro mai longa (trenta-set, entre 1152 e 1189), raras son las que Henri se dirà de la meteissa titolacion. Aqueste fait pròva al encòp lo seu pauc d’interès per aquestas regions e la realitat del poder exercit dementre aquelas d’Aleonòr o de Ricard. Los gascons d’Aquitània podián se considerar coma personas d’un Estat independant, pel mens d’una «region» ambe una prigonda autonomia dementre la movença sobeirana normando-saxona. Qual èra lo poder real d’Aleonòr dins aquestas regions ? Un bèl nombre de cartas concedidas per Henri II donc los seus Estats de sa femna son simplas confirmacions de concessions jà faitas aperabans per Aleonòr. Aquela perseguís d’exercir un pro naut nivèl d’autoritat independanta en Aquitània, al punt que las seunas pròprias cartas son atanben frequentas que las del seu òme. Aprèp lo seu empresonament en 1173-1174, es Ricard puslèu que lo seu paire Henri que prend lo ròtle de la reina tal governador efectiu del Ducat. Aprèp la mòrt de Ricard, nombroses indicis desmostran qu’Aleonòr èra capabla de preservar sa pròpria autoritat sus l’Aquitània, malgrat la pujada del poder de Joan coma vertadier rei-duc d’Aquitània. Los estudis nombroses son sempre publicats per mantunes, Marie Hivergnaux rectifica aqueste ròtle d’una dominança supausada d’Aleonòr; pendent lo periòde de 1137 a 1152, per exemple, Aleonòr es reina de França e duquessa d’Aquitània. Se coneis vint cartas d’ela durant quinze ans. Òr, son totas publicadas pendent los dèts primièrs ans que precedísson la crozada, çò que sembla sotalinhar l’importança de la rompadura del copla intervenguda a aquesta data: l’activitat politica d’Aleonòr es alara per tal de dire «mesa al som» pel rei, que se mesfisa d’ela e la plaça de costat de tota decision. La natura e l’espandida del seu poder s’exprimís mai clarament en Aquitània, la seuna pròpria Aquitània. Çaquelà, Aleonòr apareis rarament sola dins las cartas (quatre còps). L’imatge d’Aleonòr es çaquelà multiplas, mas çò de segur es que en tant que femna maridada, Aleonòr a pas pogut exercir lo seu poder plenament, e lo seu patronatge existiva, mas èra limitat pel biais de viure del periòde. Çaquelà encara al XX^en sègle, es la sola reina de l’Euròpa occidentala que dins un suplement de magazine anglo-american amerita un paragrafe bèl, alara que pas un rei francés o amerita. 2004, una granda exposicion a Fontevraud a adralhat un fum de toristas britanics per una exposicion sus la granda dama d’Aquitània, èra a Fontevraud, pas dins l’Aquitània modèrna que raras son estadas las exposicions.

Aberracion

Es ambe aquestes mots que debutarai un ABCDari meu de l'occitanisme e per l'occitanisme novèl.

Soi en cèrca d'un editor ...

Aberracion, f. Deviacion. Se dirà de tota foncion desvirada de la tòca iniciala : es una aberracion dins lo sentit que amena l’ipdropic a beure ; es una aberracion de l’adaptacion que amena mantunes cavals del Colorado de minjar planta que los mátan; es una aberracion d’escriure en francés, la lenga que escana - l’istòria d’Occitània.

Abérrer v. S’enganar.

Aboès, autbòi, jaboèr, m. Instrument de musica occitana.

Abolicion, f. Annulacion d’un títol nobilièr o d’un sistèma reial o republican, mai tanben d’una lei reiala o republicana. Veire Servatge.

[...] ( que n'i a 300 paginas )

De qué ne pensatz ?

Me pensi important d'emplegar una lenga per donar los instruments modèrnes per servar un pòble de l'alienacion, mas se desperta e m'agrada de pensar que aqueste ABCDari li serà utile.