20070731

Quand los franceses del XXIen sègle nègan l'impausicion lingüistica ...


Quand los franceses del XXIen sègle nègan l'impausicion lingüistica, son tanben las meteissas còlhas que al XXIen sègle nègan l'unicitat lingüistica occitana, dins mantunas universitats parisencas.

Atencion soi per servar las diversitats lingüisticas ontologicas a la lenga occitana, mas soi pas pel separatisme linguistic, soi pas engatjat dins lo separatisme lingüistic proromanilhista o yannlahitetista, es enganar lo pòble occitan de portar aquestes messatges politics diferenciadors, destriadors, que re-aparéisson de temps en temps quand lo movement occitan puja en popularitat.

Dins lo libre II Descolonizar l'Istòria d'Occitània, Joan Larzac, p.120 prepausa un tèxte utile. imprimit en 1977, mas encara pron d'actualitat, encara !!

«La França escura

Las estadisticas del Baron Dupin, en 1825, revèlan l'opausicion de doás França : Occitània es la « França escura ». E se comprèn : l'alfabetizacion se i fasiá dins una lenga estrangièra, lo francés.

- « Sus diferents ponches de França ont los estatjants de la campanha párlan un idiòma particular, arriba frequentament que los enfants que seguísson las escòlas primàrias comprenon pas las lecturas que fan en francés » 'Circulària de Salvandy, ministre de l'Instruccion publica, 21-10-1838).

- « Es pas quicòm de rare de rescontrar de dròlles qu'an passat d'annadas a l'escòla per aprene una lenga que ten per eles pas que sons intelligibles » (Inspector de l'Arièja, 1836)

- « Sembla que lo francés soaguèsse de chinés » ( Tarn-e-Garona, 1856 ).

- « Aquela necessitat d'aprene primièr una lenga ont se devon marcar totes los progresses es una dificultat seriosa pel regent » ( Tarn, 1856)

- « Lo patés ... es la lenga mairala ; l'enfant lo parla naturalament ; ressontís de longa a son aurelha. Lo francés es tant val dire proscrit dins las relacions de familha e aquò's amb pena sovent que l'òle del Nòrd pòt arribar a se far entendre. ne resulta que, a la dintrada de l'enfant a l'escòla, lo mèstre aurà pas solament a li far legir lo francés, mas encara a lo li far comprene » ( Moissac )

E poiriam, ambe Armengaut (op.cit., pp. 267, 370, 371) multiplicar los exemples se posàvem dins los arquius departamentals o dins la tièra F17 dels Arquius Nacionals. »

Es evident que fins aquí se pausa jamai la question del separatisme francés per decidir de faiçon universitària e dempuèi París que i a mantunes patueses, la lenga en Occitània es unica e sola pausa problèma al francés e a la seuna impocision ; aquesta tactica de dividir per regnar es ges novèla e quand data del XXIen sègle, es convervatisme istoric francés, sempre quand se sembla una pujada de la demanda d'alfabetizacion arribada tornar.

Mas contunham lo tèxte.

« Es evident qu'aquela deculturacion / acculturacion fargava una raça d'elèits que se'n cresián. L'esperit de competicion trapava son primièr terrens tre l'alfabet : Los autres èran de sauvatges. Lo francés es la lenga dels afars e de la capitada : « Les gens aisés du moins sont Français » ditz Michelet, reprenent l'opausicion de Barèra entre « une nation polie au milieu d'une nation barbare ». Lo francés, aquò's admés, es la lenga cultivada, e se cultivar mancava pas de prestigi, dempuèi los fisiocrates. »

Uèi la mentalitat a pas cambiat quand se parla d'un cicle d'ensenhament de l'occitan, l'orientador pensa "seriós" e pensa que l'occitan es pas la bona via, lo conselh se farà sus l'anglés, pas mai ; e aquò sobretot se la persona es occitanofòna.

Uèi la mentalitat a pas cambiat se parla de culture quand lo budgècte per l'occitan passa a la votacion al CR o al CG, jamai de lenga dins lo budgècte, es politicament incorrècte.

Uèi l'occitan es del passat per fargar ligams transfrontalièrs entre institucions politicas [Euroregion, CTP, etc.] o economicas [aeropòrts, CCI], levat per la populaicons dels militants per una causa politica, ecologistas, caçaires, anti-autorota, anti-MTA, pro-corrida, grope de musicians o prescriptors musicals, mèdias alternatius, anti-TGV a Barcelona...

Tornam al tèxte que contunha sul tèma de la qualitat dels nòstres elegits, causa que a gaire cambiat en Occitània.

« Solide que l'evolucion cap a la re-descobèrta de la lenga d'òc, en cò de l'intelligentzia, tòca pas los nivèls elementaris de l'instruccion publica : « Lo pensum de collègi es aquí, lo d'a genolhons de l'escòla primària es aquí ; las aurelhas d'ases del pensionat e de la sala d'asili son aquí per espinchar al passatge, per frapar d'interdiccion lo malurós vocable vengut parià » (La Fara Alès, mòrt en 1846, tèxte en francés) (1). e segon lo vòt de Grégoire, se se fa encara usatge dels dialèctes, aquò's « per exortar lo pòble a los abandonar ». D'aquò lo pòble n'a ges de besonh, mas per lo que vòl sortir de son trauc, la fresa d'aprene carga de dents de lop. Aquela combativitat dona saique als Rasinhacs occitans una competivitat que los met en bona plaça sul mercat, dels nauts emplècs. E pels professors de letras, metam per un Raynouard vengut secretari perpetual de l'Académie Française, arribats al nivèl pus naut, l'aculturacion pòt venir conoissença de la cultura d'òc, e la fècha de la parabòla s'inversar. Mas pels politicians, la corba se'n vai empetegar a l'asimptòta del poder parisenc sense ne poder jamai sortir, sense se poder jamai assimilar perfèitament, Aital dempuèi Guilhèm de Nogaret en passant per Enric IV (2) - e, jos l'Empèri, per Talleirand, Cambacerés, Sieiès, Chaptal, Darú, Montalivet, Portalís-, los Occitans al poder son totjorn estats encliquetats (3) per la maquina. Coma dirà Tocqueville : « La maja part de los que, en França, párlan contra la centralizacion, vòlon pas, dins lo fons, la destrusir : los unes perqué tenon lo poder, los autres perqué comptan lo possedir ». Sus aquel punt, la Restauracion eireta de la revolucion coma la Revolucion aviá eiretat de la Monarquia. »

20070723

Occitània es grandament França


Tot ciutadan e tota ciutadana occitan/ana participa a l’Estat França, vòta, causís una via o una autra, i viu e vital l’emplega d’una biais o d’un autre, s’organiza de la mesma manièra qu’al nòrd, minja, consoma, despensa, … despensa de la mesma manièra qu’al nòrd, per, en exemple, aver servicis d’Estat de qualitat simalara al sud e al nòrd (1 – e de còps paga dos còps per aver causas dins sa lenga, 2 – de qualitat pariera nos l’explícan los “patriòtes franceses en Occitània, los qu’elegissem!).

Òr, sabem que l’Estat França es endeutat coma es pas possible de creire dins l’Euròpa de la moneda unica, dins lo ceucle fòrt de l’€ fòrt e de la BCE ; cada còp que lo govèrn Sárközy de Nagy-Bóca dona un enleugierament fiscal, un bouclier fiscal per exemple, l’endeutament francés s’enlargís, e lo budgècte per far viure o sobreviure los servicis al pòble d’Occitània son alara de mai en mai bèl (sens escriure sus l’eficacetat de la moneda vital espandida), cada còp que parla de bouclier social, es lo pòrta-menoda nòstre que se redusís.

L’endeutament francés es ges la garantia de la bona gestion de l’argent public pels poders franceses en Occitània.

D’aquesta endeutament ni lo PNO, ni lo POc ne párlan ; AAP a decidit de criticar lo sampitèrne capitalisme coma solucion ultima; mantunas resístan e critícan la gestion parisenca, de la meteissa manièra qu’o fan los Verts, per la botar en regions, alara lo problema trapa un autre luòc de vivença, mas es pas resòugut.

Dins lo son libre «Plus encore» Jean-François de Closets dona pas una solucion, mas dessenha una parla jamai exprimida pels actors politics d’Occitània, ne farem un paragrafe comentat, serà alara fair ambe un tèxte sotalinhat, particular, anotat d’apondons.

[…] De la comoditat d’èstre immortal !

Lo diagnòstic pausat, tot malaut se questiona sul pronostic. «Aquò es grèu mètge ?» Per çò de las entrepresas, las doás responsas serián ligadas : depaus de balanç, mesa en redreiçament judiciària, veire falhida e liquidacion. Pel fait, los nòstres governants, que, dempuèi tantas annadas, presèntan mantunes budgèctes «pedaçats» e multiplícan las promessas messorgièras, se deurián inquietar un pauc. Mantunes patrons son estats perseguits per mens qu’aquò. Mas los òmes politics an pas de dobtar sancions sens qu’electoralas e jamai judiciàrias per fautas de la gestion que fan mal. Quant al mal financièr, es pas sotmetut al meteis dreit e se farga pas de la meteissa faiçon dins lo privat e lo public. Una diferéncia que s’es transformada en trapèla per França [1].

Las agéncias financièras que nòtan los empruntaires sul mercat internacional determínan las condicions de crèdit [2] que son faitas als unes e als autres. Damora que s’abáissan la nòta perqué lo maissant escolan se vei pegar un taus d’interès pus naut. Òr, aquestes sarralicòts lor agrádan de manièra diferenta los Estats que las entrepresas privadas.

En 2005, dónan sempre França ambe la nòta suprèma, lo label magic de AAA que assegura lo crèdit al melhor còst. Emprunt francés, remborsament assegurat. Se tracha pas d’un tracatament de favor, es un simple efèit de relativitat. La situacion de nombroses Estats es mai perilhós que la de nosautres, sembla «mens pièje» per comparason. En Euròpa quitament, los financièrs se mefísan de Grècia, Portugal e d’Itàlia. La sancion a pas esperat, la lora nòta es destada desgraciada.

Acesat darrièr los cancres de la causa, podem encara far illusion, mas la prestigiosa agéncia Standard and Poor’s amaga pas que las nòstras resultas, tal los d’Alemanha çaquelà, respóndon pas mai a las exigencias del club AAA. En l’abséncia d’un vertadièr redreiçament, escapem pas a la relegacion. Lo rapòrt Pébereau daissa çaquelà entreveire l’amenaça d’«una aumentacion de la prima de risc consecutiva a la degradacion de la notacion administrativa». Sul penjal que seguissem uèi, la retrogradacion es inevitabla, ambe per consequéncia una aumentación dels fraisses financièrs ligats als nòstres emprunts. Causa siaguèsse dicha…. Mas quí donc l’ausís ?

Se encara la sola pujada qu’avem de redoblar es ligada a una prima de risc, mas non, i a pas mestièr d’una sancion per enriquir lo crèdit. Benefiscarem uèi de taux istoricament bais [3]. Èran dos còps pus elevats al fial de las annadas 90. De tot biais, pòdon tornar aumentar. Per rason d’aqueste sol fait, lo pès de nòstre endeutament aumentariá fortament e traspassariá los 70 % del PIB en pauc de temps.

Coma se pòt far tala bona cara ambe un malaut parier ? D’ont ven que la meteissa malautiá financièra siaguèsse letala dins lo privat e venela dins lo public ? La diferéncia es deguda a l’immortalitat.

Las entrepresas son de natura mortala. Lo dreit organiza la lora creacion, la lora gestion, mai atanben la lora desaparicion. Quand los afars víran al vinagre, mantunes procediments se bótan en accion, mantunas institucions s’amánan del cas. Se lo mal se tracha d’èstre incuradièr, los liquidadors judiciaris fan plaça neta. En briu, una societat privada en maissanta sentat es pas assegurada de la seuna sobrevida.

Las nacions, al contrari, an vocacion a l’immortalitat [4]. La lora desparicion es jamai prevista per mantunes tèxtes constitucionals. Aquesta perennitat rassegura lo monde de la finança, los creancièrs. Debidors similars son pas a man de desaparéisser sense daissar d’adreiça ! Los governants cámbian, lo regimes s’en van, lo país damora ambe lo seu territòri, las seunas vilas, los seus vilatges, los seus ciutadans e los seus deutes. Es perqué los bolcheviks an davantatge estupeficar lo monde en refusant de remborsar los emprunts tsaristas qu’en massacrant la familha imperiala. Aqueste escandal a jamai servit de precedent [5]. Al XXIen sègle, los pòbles devon sempre respondre dels deutes que foguèron contractats en lo lor nom [6].

Vaquí lo secret d’aquesta “diferéncia a l’endeutament” que sotalinha la comission Pébereau. Quand los governants emprúntan, renvian la carga del finançament als lors successors que, a l’arribada, remborsaràn ajudats per un novèl crèdit, e vital de seguida al fial de las annadas e de las detzenas d’annadas. Los banquièrs son rassegurats, ben segur, per l’immortalitat dels debitors, e, tant longtemps que los fraisses financièrs son pagats, considèran que i a pas perilh dins la damorança.

Es aital que los Estats, notament las grandas poténcias industrialas [7], pòdon viure sus aquesta solvabilitat al rebais que las especialistas crídan la «sostenabilitat» del deute. Gaudísson çaquelà de bèlas facilitats de crèdit e an pas qu’a lançar mantunes emprunts per se donar de l’argent. Aquò fa un quart de sègle que França resista ges a aquesta tentacion. E perqué donc se privar d’aquesta argent «de jamai tornar» ?

Se lo nòstre deute vital s’encamina de faiçon etèrna, nòstra conciéncia s’en trapar leugièra, car los nòstres dròlles aurián pus de las remborsar. Ambe aquesta resèrva que los fraisses financièrs se mátan a jamai. Òr representan auèi prèp de 50 miliards d’€ per annada… e fautaràn pas de s’alordir dins lo futur. Thierry Breton l’a tornar dit [8] : dins lo budgècte, la carga del deute es lo mesme òrdre que lo produït del impòst sul revengut. Pas de que se regaudir al moment de signar mantones chècs al Tresòr Public, pas de que nos plànher nimia. Es juste que suportiam lo pès dels deutes qu’avem contractats. Se nos plaçem dins l’ipotèsi urosa del non-remborsament, los eiritièrs se veiram conficar a jamai una soma pron superiora. Dins vint annadas, dins cinquanta annadas, deuràn pagar una soma que los lors aujòls, quitament pas de redistribucion entre Franceses car la mitat dels nòstres creancièrs son estrangièrs. Mantunas detzenas de miliards daissarián vital França cada annada ambe l’efèit deflacionista que se podrà imaginar.

Tornem a la realitat: quantes temples se podrà perseguir sus la tendença actuala ? Las extrapolacions que son estada faitas nos díson un deute que pujarà a 100 % del PIB tre 2014, 200 % en 2032, e vital de seguida dinca 400 % en 2050. An aqueles nivèls, i a pus de «sostenabilitat» que tenguèsse, se negam dins l’insolvabilitat. Una pròva per l’absurd qu’aquò podrà pas durar. Pels optimistas, devriam poder tenir encara cinc annadas ; pels pesimistas –los realistas- la finala es encara mai aprosmada. Los borsièrs díson que los arbres pújan pas dincal cèl, los liquidadors, els, sábon que los deutes daválan dinca l’infèrn. Basta aqueste estadi certan, los traucs financièrs agísson tal unes traucs nègres : fan una dinamica que adralha irresistiblament lo debitor cap al fons. Coma evitar de la trapèla aquesta se per mal astrada avem pas pogut s’en mainar abans ? [9]

La comission Pébereau a junt l’rodonança al diagnostic. Tractament classic per aquesta mena de patología financièra. Malastrosament es pas una malautiá que cal garir, es lo malaut, un malaut que refusa absoludament de se potingar. Aprèp aver dit tant de mal dels nòstre dirigents, acordem-lor aquesta bèla circonstància aleugerista : an governat mantunes Franceses. Coneisson la gravetat de la situacion de l’autoritat necita per far acceptar una tala politica. E, a la vista de las reaccions que an seguida aquesta publicacion, l’an sempre pas encara. Es de dire que la deriva perseguirà e que ne cal mesurar las seguidas.

La comission Pébereau se limita a entravar la rota que mena França «a perdre la mestresa de [la seuna] situacion financièra». Se pòt sempre esperar que, dins un jump ultim, zo sapièssen en efèit evitar, mas, pel moment, anem tot dreit dins aquesta direccion. Cal donc l’explorar mai en prigondor. Arribat aquí, daissem M.Pébereau e lo seu rapòrt.

Los expèrts que se son questionats sus las nòstras derivas budgetàrias fan pròva de la meteissa retenguda tecnocratica per ne dire la finala. Dels MMnn. Faouroux e Spitz als expèrts de l’INSEE, la conclusion de totes es que la tendença de uèi es la «sostenedoira» e que nos impausarà al final «mantunes ajustaments importants», mantunas «decisions sevèras». Traduissem aqueste lengatge tecnocratic. La «pèrda de la mestresa de las nòstras finanças» a ren a veire ambe las crisis que coneissiam quand los mercats fasián avisar fortament lo franc per sancionar una maissanta gestion, e los plans d’auteritats que fuguèron aplicats per l’escasença d’aquestas crisis monetàrias ne son que mantunas «inflexions» o mantunas «correccions», briu, de la medicina dolça. Los «ajustaments importants» e «decisions sevèras» son d’una autra natura. Quitament los programas Pébereau ne dona qu’un abans-gost pron edulcorat. La contranha internacionala nos fariá sortir de la medecina classica per nos menar lèu dins la medicina d’ugéncia, benlèu quitament la medicina de guèrra [10]. Coma se podrà passar de la «sostenabilitat» a la cessida de pagament ? [11]


[1] Sem alara sul meteis batèu

[2] Las condicions de crèdit son en general mens bonas per un Estat novèl, o que es jamai estat un poténcia mondiala, es de dire colonialista.

[3] L’€ es devengut una moneda refugi car fòrta, tal l’èra lo $ abans la politica dels Bush; aital un jorn la davalada risca d’èstre grèva se par “astrada” la politica volguda per Nicolas Sárközy de Nagy-Bócsa es aplicada a la BCE. Bush es lo modèl economic de Nicolas Sárközy de Nagy-Bócsa.

[4] L’immortalitat dels Estat es un fenomèn que podem negar clarament, mas pas tal coma l’istòria zo establís, mas coma lo juridic zo pensa.

[5] E quitament en copar lo cap a un rei, lo pòble de França a pas abandonat lo seu deute d’Estat en 1789… Donc en se desligar de França, Occitània abandonarà pas la seuna partida de deute. Sem sul meteis batèu.

[6] París gestiona per Occitània, e los elegits locals d’Occitània ne son bravament content.

[7] Aquò es estat pagat al fial de las annadas per una politica d’expansionisme politic d’oltra-mar.

[8] Sempre al moment mediatic que agrada als governants, jamai pendent las eleccions. E los jornalistas trabálhan jamai li’stòria sobretot se es recenta…

[9] La solucion venecuelana es pas mai possibla, car avem pas l’amanada petrolèira.

[10] L’independisme occitanista es la separacion d’ambe França, mas significa separacion e negociacion del ben d’unes Estats novèls, França (pel nòrd donc) e Occitània (pel Sud), lo deute es simplament partatjat, e la proporcion de cadun es simplement evaluada pendent la negociacion… Donc l’independentisme annula pa lo deute fargat per la volontat dels occitans e de las occitanas de se ligar ambe França, simplement es la resulta d’una maissanta causida de partenari, lo partenari francés sap pas gestionar.

[11] Lo tèxte se perseguís, e la solucion se donarà dins la melhora gestion dels prelevaments publics pel ben public de totes. La causa val tanben per Occitània.

20070721

Escrit en novembre 2006, amerita la legida


« Mai Encara ! demostra coma una generacion predatriça a roinat l'Estat França e daissat lo seus dròlles un Estat amenaçat de cessacion de pagament. A la prima 2006, mantunes jutjèran los meus prepauses excessius. Dempuèi, un fum d'autors, venent d'albadas fòrt diferentas, an reprès e amplificat aquesta demonstracion.[...] Auriái estimat que França semblèsse pus al tablèu que ai prepausat aiçí, qu'un sobresaut impreviste m'impausa de presentar una edicion «revisitada e corrigida».[...] A doás vagadas jà, los electors an coneguts aquestes lendemans de victòria que descántan. La primièra vagada, en 1983, se son resignats, la segonda, en 1995, se son revòltats. La tresena es anonciada per 2008. Semblarà a la primièra o a la segonda ? L'autor -François de Closets- s'atuda a aquesta question e tòrna la man a l'istòria. » escrit en novembre de 2006.

Ambe la contunhacion de la politica UMP sul tèma, car èran ben al govèrn en 2006 abans l'arribada de Nicolas Sárközy de Nagy-Bócsa, es de dire se tapar los uèlhs e las aurelhas, los espèrs seràn puslèu nègres. L'UMP -per electoralisme, mas lo PSf auriá fait parier- vòl seguir lo pòble que «d'aquestas vertats que las vòls pas entendre». L'esquerra nos podrà pas far creire que la pujada dels margirals impòsts sul revengut faràn tapar lo trauc del budgècte de l'Estat pesuc e central. Los conversadors de l'UMP nos faràn pas creire que los presents fiscals faràn un melhor budgècte per l'Estat França.

Lo jornal Marianne explica que l'autor es estat lèu criticat per lo primièr libre editat Sempre Mai, jutjat per d'economistas benpensants, coma un libre de dreita. Mas l'istòria es aital faita que çò d'escrit en 1982, que se i criticava los corporatismes franceses, es devengut istòria de vertat e las solucions son pas estadas trapadas. La seguida Mai Encara ! prevei sòrnes camins per l'Estat França.

Car zo cal ben dire, sem sul meteis batèu per la fauta dels elegits locals de pas aver decidar de se deslargar de França, ambe mai d'autonomia per Occitània.

E se l'Estat far quicòm, seràn a las regions de reprendre lo relai per aver servicis al pòble d'Occitània... car l'abséncia de rason al cap de l'Estat, rason budgetària, serà sempre pagat endacòm : la solucion de l'UMP es de far pagar las regions, car son pas al poder ailà !

Quand lo clientelisme electoral UMP-PSf pòrta las politicas budgetàrias, sem mal partit per l'avenidor.

20070718

De la presompcion

Libe segond deus Assaigs d'en Michel de Montaigne

Capítol XVII

DE LA PRÆSUMPTION *

I a una autra mena de glòria, qu’es una tròp bona opinion que concebem de nòstras valors. Es un’afeccion inconsiderada, dequé nos estimem, que nos representa a nosautres mesmes, autres que sem pas : tala la passion amorosa prèste de las beutats e de las gràcias al subjècte que abraça, e fai que los que ne son tocats de passion, trápan, d’un jutjament trebós e alterat, çò que áiman autre e mai perfèit que n’es.

Vòli pas que, de páur de falhir d’aqueste costat ‘quí, un òme se mesconesquèsse totun, nimai que i pensa èstre mens que çò qu’es. Lo jutjament dèu tot per tot manténer lo son dreit : es rason que vegi dins aqueste subjècte, coma fòra, çò que la vertat li presenta. S’es Cæsar, que se trapa hardit lo mai bèl Capitan del monde. Sem pas que ceremònia ; la ceremònia nos fa seguir, e laissem la substança de las causas ; son sem ficats a las brancas e abandonem lo tronc e lo còrs. Avem après a las Daunas d’arrojar en ausir a sonque nommar çò que cránhon ges de far ; ne gausem pas sonar, a dreict b los nostres c membres, e cranhem pas de los emplegar de tota mena de gorrinèir d. La ceremonia nos defend d’exprimir per paraulas las causas licitas e naturalas, e l’en creses, la rason nos para de s’en fa punt d’illicitas e maissantas, e degun l’en crei pas. Que trapo aicí empestrat és loix de la ceremonia car permet pas sens que se ne parle ben de se, sens que se ne parle mal. La daissem e aquí per aqueste còp.

Los que la fortuna f (bona o maissanta que la devèsse sonar) a far la vida en mantun’eminent degrat, pòdon pas las loras accions publicas testimoniar quí son. Mas los que empleguèt qu’en massa, e que degun ne parlarà, se els mesmes ne’n párlan, son excusables se prènon la fardiessa de parlar d’els-mesmes envèrs los que an interès de la conéisser, a l’exemple de Lucilius :

Ille velut fidis arcana sodalibus olium

Credebat libris, neque, si malè cesserat, usquam

Decurrens alio, neque si benè : quo fit ut omnis

Votiva pateat veluti descripta tabella

Vita senis g.

Aquel d’aquí commetès h al seu paper i las seunas accions e las seunas pensadas e s’i penguès tal que se sentès èstre «Nec id Rutilio e Scauro citra fidem aut abtractioni fuit. j»

Me remembre donc que, tre la meuna pus tendre enfanga, remarquès en me ne sabi quin pòrt de còrs e dels gèstes testimoniants mantuna aspiracion e piòta fiertat. Ne vòli dire primièr aicí, qu’es pas inconvenient k d’aver condicions e propensions tant pròprias e se incorporadas en nosautres, que se l’aguem pas mejan de sentir e reconéisser. E de talas inclinasons naturalas, lo còrs ne retèn volontièrs mantuna plega sense nostre l sieu e consentament. Aquò èra una certan manfosèr consent de sa beutat, que fasiá un pauc clinar la tèsta d’Alexandre sus un costé m66 e que rendès lo parlar d’Alcibiades mòl e gras n67, Julios Caesar se gratès la tèsta d’un det, qu’es la contenança d’un òme emplès de pensaments penoses 68; e Ciceron, çò me sembla, aguèt acostumat de s’afrescar lo naz, que significa un natural trufandèir. Tals movements pòdon imperceptiblament tocar en nosautres. N’i a d’autres, artificials, dequé ne parla ges, tal las salutacions e reverendas, per aont s’amana, lo mai sovent de tòrt, l’aunor d’èstre ben umble e cortés : se pòt èstre umble de glòria. Soi pron prodigue de bonnetades o, notament en acesta, e ne’n recebi jamai sense revenge, de mantuna qualitat d’òme que ne siá, s’es pas a las meunas cargas. Que desirèsse d’aubuns Princis que conesquès, que ne fosquen pus estauviant, e juste dsipensadors; car, ainsí indiscretament esopendits, ne pòrtan pus de còp. Se son sens esgard, son sense efèit. Entre las contenanças desregladas, doblidem pas la mòrga de Constantius l’Emperador 69, que en public tenguèt sempre la tèsta dreita, sense la desvirar o plegar ni de çai ni de lai, non pas sonque per guaitar los que lo salúdan de costat, aguent lo còrs pincat immobile, sense se daissar anar al branle del seu còche, sense gausar n’i escupir, n’i se mocar, n’i eissugar la cara dabans las gents.

Ne sabi ges se aquestes gèstes que remarquèt en me, siaguèt d’aquesta primièra condicion, e se de la vertat aguerrí mantuna auculta propensión a aqueste vici, tal que pòt ben èstre, e posquèsse pas respondre dels branles del còrs; mas, quant als branles de l’anma, vòli aicí confessr çò que ne sentissi. […]

Michel Eyquem dit Michel de Montaigne, edicion de 1487.

[traduïta en occitan amb comentaris que seguísson]


* ai volgut servar lo títol original.

a entendre.

b Es de dire, directament e la grafia es conservada.

c La grafia es conservada.

d Tampona tanplan, al mot gorrinèir ai servat la finala de Bordèu, e farai parier per donar melhor l’esséncia del tèxte.

e Daissarem.

f Emplegat aquí dins lo biais occitan, catalan, e espanhòl.

g «Aquel d’aquí fidava, tal a mantones companhons fidèls, totis los seus secrets als seus libres. Que fuguèt malastrós o urós, jamai aguèt d’autre confident: atanben tot la seuna vida de vicilard si vei pintrar tal dins un tablèu votiu» Horaç, Satiras, II, I, 30.

h Diguèt a docina, fidèt.

i Dins lo biais catalan de l’emplec.

j «Rutilius e Scaurus ne’n son estat ni mai creseguts, ni mens presats.» Tacit, Agricola, I.

k Malseënt.

l Ai servat la grafia.

m Costat, ai volgut servar la grafia originala publicada en 1962.

66 Sortit de plutarc, Coma se podrà destriar lo lausenquèir d’amb l’amic, VIII, Cf. Jean Bodin, République, IV, 6.

n Estan douez d’une extrême deauté, ils n’y aidoient un peu sans y penser, per mignardise, ajústan las edicions publicadas del vivent de Montaigne.

67 Sortit de plutarc, Vie d’alkibiade, I.

68 Sortit de plutarc, Vie de cesar, I.

o Ai servat la grafia, bonetadas.

69 L’emperador Constanç, al rapòrt d’amb Ammien Marcelin, XXI, 16.

20070715

Un tèxte coma marcador istoric


Aqueste tèxte permetrà de saber a quin moment sem passat de la lenga element de l'identitat, a l'identitat sense la lenga, puèi i aurà lo temps de la lenga sense l'identitat. Los camins de l'istòria d'Occitània son complèxes.

Se sortissiá de las aproximacions politicas e culturalas, alara en 1846, l'avocat Jean-François Samazeulh, membre de la societat d'agricultura, de las sciéncias e de las arts d'Agen, correspondent de la societat de las sciéncias, letras e arts de Pau, correspondent del ministèri de l'instruccion publica per las òbras istoricas e del comitat istoric de las arts e monuments, sortís dos tòmes de l'istòria de l'Agenés, del Condomés e del Bazadés ; l'imprimariá se fa a Aush en Gasconha.
Jà avem aquí l'entorn de las seunas influéncias geograficas e politicas, mai tanben l'interès que pòrta al costat juridic, e legal de las causas, se traparà dins lo tèxte que anatz legir, que ai pas tradusit, car ameritarà comentaris sus la lenga e sus las causidas lingüisticas, e sobretot sul contengut.

Lo tèxte es interessant pel destriament que se fa entre lo nòrd de l'Estat e lo sud, e per mantunas autras causas, levat la fauta de precision istorica.

Dins un programa recent, dos lingüistas franceses assegurávan que lo trabalh de francizacion èra fait e de qualitat car sem passat de 10 % a 100 % de la populacion que parla la lenga francesa. Lo contradictor explicava, òc, mas es pas de francés, es una charabià que es pas de creire, la meteissa persona assimilava la bona lenga a la lenga francesa dels eleits, es de dire las personas a quí, el, parla ! E alara criticava aqueste optimisme dels lingüistas ; èra M.Finkelkraut.

Lo Tèxte de l'avocat de Nerac pòrta alara un informacion importanta sus la definicion de la politica de menar per parlar una lenga, e la resisténcia que i a dins lo pòble per servar aquesta lenga. Donc a ben calgut un Jules Ferry, colonialista e admirat per M.Finkelraut, amai a calgut far calar los istoriadors locals, per farlabicar una istòria que posquèsse èstre ensenhadas e donar d'arguments lingüistics e politics per l'assimilacion francesa, una bona capitada donc.

Las meunas annotacions en fin de pagina son tanben de la cronica ! Ben segur podètz apondre nòtas tanben, add comment, ajuda per aquò far.

Langue Romane

Nous l'avons déjà dit, les Romains imposèrent aux Gaulois leur langue et leur législation. Bientôt les Aquitains y exellèrent. On connaït Ausonne, né à Bordeaux d'une famille originaire de Bazas [1], et qui nous a laissé divers poème latins d'un grand mérite, si l'on considère l'époque où il furent composés. Nous avons cité Eutrope, auteur bazadais du Breviarium rerum romanorum. C'est un abrégé historique et chronologique de tous les évènements survenus depuis la fondation de Rome jusqu'au règne de Valens. Nous ajouterons ici les noms de deux Agenais, savoir : Alcime, historien, orateur et poète, qui écrivit, au IVe siècle, l'histoire de Julien l'Apostat et de Sallustre préfet de ce prince dans les Gaules, et Drepanius, poète et rhéteur, qui prononça dans Rome même, en 388, l'éloge de l'empereur Théodose, auprès duquel il venait d'être député pour le féliciter de sa victoire sur Maxime. Sulpice Sévère, autre Agenais, mérité d'être comparé à Sallustre aussi bien qu'à Tacite, tant il avait su, dans un siècle de décadence, conserver l'élégance et la pureté des meilleurs temps des lettres latines. Enfin, les Aquitains s'identifièrent si bien avec les conquérants des Gaules que, pour distinguer les premiers des Visigoths et des Francs, on les qualifia de Romains.
Mais le latin éprouva le sort réservé à toutes les langues. Sa chute fut précipitée par l'invasion des Barbares, qui détruisirent la plupart des monuments du beau siècle d'Auguste. On déplaça les voyelles dans la plupart des mots. Les règles de la grammaire latine furent oubliées, soit au sujet du régime des prépositions, soit relativement aux rapports de l'adjectif avec le substantifs, soit pour ce qui concernait les régimes des verbes et des noms. En même temps les Visigoths, les Francs et les Vascons y introduisaient quelques locutions de leurs divers dialectes. Mas comme le latin ne laissait pas d'y dominer, on continua de nommer cette langue romaine, dont on fit romane ultérieurement.
Dès le VIe siècle, le dénigrement s'attaquait aux puristes, qui essayaient de retenir cette langue sur son déclin, témoin cette instruction de Saint Augustin aux lévites chargés d'enseigner le catéchisme [2] :

«Lorsque parmi vos élèves vous en verrez qui répondront en latin élégant et recherché et qui, s'écoutant avec plaisir, prouveront qu'ils veulent faire parade de leur élocution, vous les corrigerez, en cessant de les interroger, autrement ces beaux parleurs ne manqueront pas de se moquer des prêtres qui font des barbarismes et des solecismes.» On pense bien que ce n'est pas à raison de cette indulgence pour les fautes de latin que ce grand saint fut canonisé.

Le quatrième concile de Tours, tenu en 813, voulut que les évêques fissent leurs homélies en romaine rustique (ce sont ses propres expressions), aussi bien qu'en langue latine, et, vers la fin de ce même siècle, c'est la langue romane que l'on parlait dans les provinces méridionales, alors que le tudesque [3] régnait encore à la cour des rois Francs et dans toutes les provinces situées au nord de la Loir. Nous en citerons une preuve curieuse :
Après la bataille sanglante de Fontenay, qui se donna le 25 juin 841, et lors de l'alliance conclue l'année d'après à Strasbourg, entre Charles-le-Chauve et Louis-le-Germanique, c'est en roman que Charles harangua ses Aquitains, et Louis ses Francs en tudesque. Puis, chaque prince ayant prononcé le serment d'alliance, dans la langue des sujets de son frère, voici quelles furent les paroles de Louis. Nous devons les considérer comme le plus ancien document de la langue romane :

«Pro Deo amur et pro christian poblo et nostro commun salvament, d'ist di en avant, in quant Deus savir et podir me dunat, si salvarai eo cist meon fradre Karlo, et in adjudha, et in cadhuna cosa, si cum om per dreit son fradra salvar dist ; in o quid il mi altre si fazet. Et ab Ludher nul plaid numquam prindrai, qui meon vol, cist meon fradre Karle in damno sit. » [4]

Deux siècles plus tard, nous trouvons la langue romane quelque peu changée dans cette promesse fait, en 1059 [5], à Guillaume, seigneur de Montpellier.

«De aquesta hora adement, non tolra Berengarius lo fil de Guidinel lo castel del Pojet que fo den Golen, à Guilhen lo fil de Beliarde, ni li devedera, ni l'en decebra d'aquella forza que ez, ni adenant fera ier, ni el, ni hom, ni femna ab lou son art, ni ab son ganni, ab son consel. Et si homs és que o fera, ni femna, Berengars lou fil de Guidinel, ab aquel ni ab aquele societat no aura, fors quant pel castel a recoubrar, fors quant Guillem lo fil de Beliard l'en sollicitera; et si recobrar lo pot en la sua potestat, de Guillen lo tournera sans deception et sans soger d'aver. Facta est hoerc carta, regnante Henrico et ejus filio Philippe.»

Si nous franchissons de nouveau deux siècles, une chronique sur le guerre des Albigeois va nous montrer la langue romane plus intelligible pour nous. Nous y lisons, à l'occasion de la prise de Casseneuil :

«Per laquel causa tous los autres Senhors tant prelats que autres, foguen grandamen corossats contre lo comte Gui d'Alvarnhi [6], per so que no los avian pount sonats ny appelats à far lodit apointamen ny pacte, ainsin qu'era ben rason.»

Dans les coutumes du Mas, qui sont de 1398, le serment du sénéchal d'Agenais aux consuls de cette ville se trouve ainsi rédigé :

«Asso es la forma dels segrament que moshs lo senescale d'Agenes deu far al cosselhs del Mas en sa noveletat.
« Nos senescal d'Agenes Juram a vos cosselhs de la vila del Mas e a tota la universitat de la dita vila, que tant cum nos seram senescale d'Agenes nos vos seram a vos e als vostres bon senhor e'lial e vos garderam de tort et de frosa de nos et dautruy a nostre lial poder e redram et feram drit al paubre cum al rioc e al ric cum al paubre e vos garderam e vos empareram en vostres dreytures en vostres libertatz ern vostre uzatges, en vostres costumas e en vostres establiments a nostre lial poder e a bona fe.»

La langue romane prit aussi le nom de provençale, parce que l'on comprenait, sous le nom de Provençaux [7], tous les peuples méridionaux, entre autres les Aquitains et mêmes les Gascons, par opposition aux Français [8]. Dans le nord, les locutions barbares dominant les locutions latines, la langue française qui se forma de ce mélange fut plus longtemps à s'épurer, et si l'on compare ces deux dialectes à une époque donnée du moyen-âge, on trouve une grande supériorité au roman sur le français [9]. On sait, au surplus, que la différence de ces deux idiomes fit diviser le royaume, vers la fin du XIIIe siècle, en langue d'oui ou langue française, et en langue d'oc ou langue romane, parce qu'on disait oui dans la première, et oc dans la seconde. Il est inutile d'ajouter que l'Agenais et le Bazadais appartenaient à la langue d'oc.
Le plus ancien des poètes provençaux dut Guillaume IX, comte de Poitiers et duc d'Aquitaine, né en 1074 et mort en 1126. Il chanta ses malheurs et ses aventures au retour de la Croisade.
Froissart nous a conservé cette gracieuse ronde [10] d'un autre prince, Gaston Phoebus, comte de Foix [11], qui ne vint que deux siècles plus tard :

Aqueres mountines
Qui ta haütes soun,
Doundines,
Qui ta haütes soun,
Doundoun.

M'empèchen de béde
Mas amous oun soun,
Doundene,
Mas amous oun soun,
Doudoun.
Si sabi las béde
Ou las rencontra,
Doundene,
Ou las rencontra,
Dounda,

Passery l'ayguette
Chens poü d'em nega
Doudene,
Chens poü d'em nega,
Dounda.

Mais nous ne craignons pas deciter, après ce couplets d'un grand prince, ces jolis vers d'une dame illustre, c'est-à-dire de Clémence Isaure [12], qui vivait au XVe siècle :

Bela sazo, joentat de l'annada,
Tronar fasets lo dolse joc d'amors,
E per ondrar fiseles trobadors,
Avets de flors la testa coronada....
..............
Tal en lo cams la rose primavera
Floris gentils quan torni lo gay tems ;
Mes del vent de la nuey bracejada rabems,
Moris et per totjorn d'esffaca de la terra. »

En voilà plus qu'il ne faut pour prouver que, dans notre moderne gascon [13], nous possédons encore l'ancien roman, et que Jasmin a fait une oeuvre patriotique [14] en consacrant son bon génie à réhabiliter cette langue ravalée, avant lui, au rang d'un simple patois [15]. On croit, en effet, ouir l'un de ces troubadours, d'un autre âge, lorsque notre poète s'écrie, le 3 mai 1830, aux pieds de la statue d'Henry IV :

Sus roc enfin, la troisième journado
Del mes de may coumenço à puntéja;
Tout un rebèillo et la fresco rouzado
En grus d'argen cesso de goutéja.
L'ayre es tan pur, lou sourel que se lébo
Per nous paga sa pu brillanto rèbo
Parey tan bel,
Que l'on diyo que, din la cour célesto,
Lous dious, pressats de beyre nostro festo,
An alandat lous grands battans cel ciel.

Pourtan sul bord que fixo la Baïzo,
Pret del palay, qual colosso impousan
S'ennarto fier d'uno triplo debizo
Et recoundut debat un bouele blan ?
A l'entour d'el une troupo guerrièro
Présento al puple uno triplo barrièro,
Mes del sourel
Un rayoun d'or a trabersat la gazo,
Et lous Gascous, à l'aspect d'uno espazo,
Déjà dizion : aquos el ! aquos el !» [16]

Il est une circonstances qui aurait dû décider les peuples de nos contrées à conserver et à protéger la langue romane. C'est en roman que furent écrites [17] la plupart de leurs coutumes.

[...]

Lo tèxte se perseguís per un subjècte qu'avem jà tractat sus aqueste blòg : «Émancipation des communes.»
Es un tèxte per l'orientacion o coma marcador de l'istòria d'Occitània. Lo tèxte val per sa reala utilitat per orientar lo ment occitanista e la vision qu'avián los eleits occitans de la lenga al entorn de 1850. Lo cambiament pron bèl per Occitània, començava la fin de la lenga normala dins l'ensemble de societat occitana, e la nacion èra encara presenta.

[1] Vasatz en occitan de gasconha.

[2] I aviá gaire que lo catequisme per alfabetizar dinca l'arribada de Jules ferry, l'engana es estada d'alfabetizar en francés e pas dins las lengas locala, aital zo veirem pus luènh.

[3] Tudesque, es un mot que los franceses conseisson pus...

[4] Lo tèxte es donat sense traduccion dins l'edicion originala coma dins la re-edicion de 1885.

[5] Entre 950 e 1050, l'abadiá de Lemòtges a trabalhat l'ortografia per la lenga romana, gascon en Aquitània, Ducat d'Aquitània, dinca 1470, e l'interdiccion francesa, aprèp la desfaita de Castilhon de Peirigòrd. E en Aquitània, los fors e las costumas èran redigidas en doás lengas latina e gascona, lo monolingüisme èra pas la règla.

[6] Aquí avem "Alvarnhi" ; es ben lo primièr còp que zo vesi escrit aital. Mas jà caldrà remarcar la marca del "nh" que pròva que l'escritura èra la nòrma del Ducat d'Aquitània, e dels trobadors.

[7] Aqueste mot es damorat en anglés modèrne, per la meteissa significacion.

[8] Es ben clar, quitament aprèp la revolucion, i a dos pòbles en França. Senon, l'afar seriá pas tant clarament exprimida aquí dins un tèxte pron engatjat, sus l'istòria de la "petita patria"...

[9] nòta de l'autor Dans des temps plus modernes, voici ce que dit Montaigne de ces deux langues : «Il y a bien au-dessus de nous, vers les montagnes, un gascon que je trouve singulièrement beau, sec, bref, signifiant, et à la vérité un langage masle et militaire plus qu'autre que j'entende, aultant nerveux, puissant et apertinent, comme le françois est gracieux, abondant et délicat.» Liv. II, ch. 17)*.

[10] Avem l'exemple leugièr de l'un o de l'autre, per la cultura populara. La ronda es una adaptacion leugièr del Aqueras Montanhas, ben conegut e que las paraulas son pas brica aquestas.

[11] Causir lo comtat de Foish es ben una volontat d'establir una unitat lengatgièra, jà reconeguda pels escrits de la cor de Navarra.

[12] Una vièlha carrièra de Tolosa pòrta lo seu nom, i a jamai d'astrada sense volontat politica, dins aqueste tèma. Mas simplament una unitat politica, en Gasconha, mas que se podrà gaire aisidament limitar a Gasconha, per Tolosa, puisque alara Tolosa es lo pont politica e cultural pel Lengadòc e lo Lauragués.

[13] Çò que m'espanta es que cap tèxte normat es estat dins las seunas mans, cap tèxte de la cor de Navarra a Nerac...

[14] Aquí amerita un comentari pron mai long, mas vos remandarai al tèxte de J.Larzac, sus l'idèa de panatòri francés del vocabulari per exprimir la nacion occitana, lo temps istoric seu son d'aquestes tempses d'establiment de las primièras clòscas alienadas per las mentidas francesas; lo tèxte que vos conselhi de legir es "Descolonisar l'istòria occitana, libre II, capítol "l'enemic d'ins la clòsca".

[15] Es ben clar que aquesta paraula l'agrada pas.

[16] Dins la grafia del temps. Vièlha de 50 annadas pas mai ! Una grafia que, coma l'istòria s'establís, es emplenada d'aproximacions, aquí lingüisticas, mas unas expressions de la fòrça de la volontat d'escriure una lenga vièlha e granda.

[17] Las leis pel país occitan se sónan "Fors e Costumas", segon las règlas que son estadas establidas dins lo reialme de Navarra, mai tanben ambe lo Ducat d'Aquitània, tre la volontat d'imposar l'idèa politica de l'emperador germanic Karlmagnus, e sobretot un filh que, primièr duc d'Aquitània, se volguèt, a la succession del seu paire-emperador, servar l'Aquitània tot en estant emperador, causa que lo pòble d'Aquitània refusèt, en se revoltant, aital s'enplaçèt un estatut o lei dels rapòrts entre els e lo sobeiran son estats escrits. Son las primièras règlas democraticas per Occitània. Una exemple per d'autres Estat oèst-europèu...

20070712

Musica per osmòsi


Recentament, tot en vóler lo servar, ai parlat ambe un amic de la seuna pietadosa recèrca dins la volontat de difusir la musica d'Occitània en numeric (mp3), a la debuta per çò que èra de las musicas de las annadas 50/60/70 del XXen sègle, aiçò per far saber, conéisser, per ajudar a la coneissença ; mas, se la volontat es genta, lo metòde es pas bon, zo fa via lo net -minoritat- o sus CD copiat en compils sense referéncias minimalas, sense títol o lo quite nom d'artista (lo creador o interpretador) o at least lo fait que es de "musica occitana".

Per el, es normal d'avançar amagat, mas avançar, es per dire lo nivèl d'aculturacion de la populacion que es pas capabla de poder ausir quicòm de diferent que la salça prepausada a la television, alara l'actitud de l'amic se parelha a un subterfugi per poder èstre escotar, malgrat lo fren psiquanalitic de la majoritat de la populacion.

Aquò me tòrna al cap, la faiçon que la musica s'espandissiá quand cap mèdia aviá près lo relai del pòble, cap lista de difusion radiofonica, cap palmarès de cinèma o de venda de DVD, cap de tot aquò que plaça la musica dins un mercat, que los franceses díson d'un mercat d'excepcion culturala, per la lora lenga unicament. Aital donc, la musica se fargava per immitacion, los escrivaires musicals pensan per esguinhardas.

La transmission se fasiá d'òme a òme, a femna, de femna a òme, o a femna, de mai en mai joves e sempre en familha o dins un vesinat redusit ; èra una transmission redusida, de temps ne fautava pas, lo tren èra pas lo TGV e las albèrgas se cantávan per far la fèsta lo ser ambe totes los estrangièrs que passávan, pel ben del comèrçe del continent ; la societat èra mens comunicanta e mai de transmission, de contactes.

Aqueste luòc redusit me faguèt pensar a la frasa de Pierre Boulez dins Nexus lo numèro 37 de la revista de musica contemporanèa de la fundació Caixa Catalunya : «La música es un fenomen principalment irracional, la comunicació musical ignora la logica verbal, la partitura utilitza signe críptics que molt pocs són capaços de llegir i la pràctica musical esdevé cada cop més un àmbit restringit.» Jà avem a dire aquí, sembla que dins la musica de l'Èstre (identitària que es estada a un momenton de creacion, mas que la transmission se fargar per l'escòla del vesinat o per l'escòla musicala municipala) e la musica de l'Aver (la creacion se paga, se subvencion, far plaser al politic abans d'èstre pel public) las causas siaguèsse del meteis escantilh per la sobrevida, es un luòc redusit que se desvolopa penosament, e lo cas del meu amic es tanben del meteis escantilh quand lo politic s'en fot de la musica occitana.

[...] «això dit, i malgrat el que puguen pensar d'una actitud molt estesa, la pitjor resposta seria voler jugar als artistes malaïts e crear ad hoc un gueto experimental que parodiaria el circuits generals de la distribució musical, tot restringir-lo a un públic prèviament segur e convençut. Per ser digne d'interès, en aquest petit món voluntàriament clos, hi manca l'essencial, a saber : la confrontació. Volguda, provocada, acceptada, la confrontació és l'element indispensable que dóna a la creació la seva essencial raó de ser. [...]»

Per aiçò cal un public, es la sèrp que s'agafa la cuò.

Mas l'estiu, gràcia a las institucions (o sense per Uzèste 2007) que an frenat la transmission per servar lo poder (tot un paradòxa), avem los festenals de la creacion musicala occitana, Convivència sul canal del Midi, Fèsta d'Òc a Besièrs, L'Estivada a Rodés, Hestiv-ÒC a pau e Bearn, La Hestejada de las arts a Uzèste, etc. Aiçò per far saber uèi çò que an pas mai o mens atudat pendent d'annadas e d'annadas durant lo XXen sègle, la transmission del saber musical del pòble.

D'en pertot la musica occitana trapa lo seu public, uèi un pauc per contra-cultura populara, çò d'extra-ordinària zo trapa pas ni dins los programas difusats per la television afranchimendada sonada France 3, nimai dins las televisions aparisenquidas localas o simplament las parisencas, via satellit es parier !

La musica de creacion modèrna tanpauc ! ( es pas una consolacion, mas la comparason es utila ). Se ne parlava a l'antena de Ràdio País recentament a la seguida d'un encontre organizat al Conselh Regional d'Aquitània. La musica de creacion modèrna pas mai presenta dins la vida de cadun, malgrat lo sosten clar d'institucions tala la Fundació Caixa Catalunya.

Amb l'estiu donc, prenem de musica occitana e modèrna per osmòsi, sense mp3 e ambe totas las referéncias als uèlhs pincadas o gravadas per una camèra, un jorn la musica de l'Èstre serà pas sus l'empont per èstre filmada o enregistrada, serà faita dins la carrièra als biaisses ancians naturalement, quand la lenga occitana aurà tornat trapat lo seu bon e natural luòc de la transmission collectiva o indivuduala, car tota lenga es un sistèma codat per dire, lo dire es un son, donc tanben per sonar la vida, per osmòsi ambe la vida de cadun e del collectiu que formam ambe los vesins e la nacion.

Vinhaire

Entendut lo mot, l'ai sus las ondadas de Ràdio País, dins un sonal per la promocion d'una seria suls afars de 1907 en Occitània, un programa de seguir tot l'estiu.

Lo Dictionnaire Français Occitan (gascon), editat per Per Noste, baila vinhèr, vinhatèr, vinhairon, per un trabalh de mai de cinquanta annadas e cinquantas personas militantas, e tres escrivans màger per zo bastir a la finala [M.Grosclaude, G.Narioo, P.Guilhemjoan]. E la lista s'acaba a tres dins aqueste precís libre. Lo Tot En ÒC confirma lo vinhairon. La lenga catalana assegura vinyater o vinyataire. Espèri lo darrièr volum del diccionari d'en Rapin.

Lo grand diccionari de Cantalausa assegura de vinhairon (sol mot preposat) tal la persona que cultiva la vinha, es ben d'aquesta de que escrivi.

Ràdio País a donc enriquit lo lèxic occitan de vinhaire, la finala -aire me sembla bailar un connotacion artisanala. E çaquelà lo mot sembla ben dins la lenga, avem pic / picaire, jòc / jogaire, arquiu / arquivaire, pesca / perscaire, politic / politicaire (aquí es puslèu pejoratiu, gràcia a l'apondon -aire solet ), etc... mas es que èra necessari d'aver l'invent aqueste ?

Donc auriam VINHAIRE - VINHAIRA e lo plural en seguida, puèi seguida avem lo vinhairon que alara seriá un pichon del primièr mot.

20070708

apologia per en Raimond Sebond



Libe purmèir deus Assaigs d'en Michel de Montaigne

Capítol XII

« Es, de vertat, una pron-utila e bèla partida que la sciéncia. Los que la mesprèsan, testimonhèjan pron la lora peguesa; mas estimi pas totun la siuna valor dinca a acesta mesura extrèma qu'aucuns li báilan, atau Herillus lo filosòfe, que lauga en èla lo sobeiran ben, e tengès que foguèt en èla de nos rendre sapient e content* ; çò que cresi pas, ni çò que d'autres an dict, que la sciéncia es maira de tota vertut, e que tot vici es produït per ignorança. S'aquò es vrai, es subjècte a una longa interpretacion. [...]» Michel Eyquem dit Michel de Montaigne, edicion de 1487.

* Exactament auctore Raymundo de Sebundo in artibus e medicina doctore et in sacra pagina egregio professore, La primièra edicion coneguda es de 1487. Sobre Raimond Sebon, veire l'introduccion del libre de l'edicion francesa d'en Maurice Rat en 1962.

PS : l'edicion Garnier de 1962, es d'una granda qualitat e se trapa encara en cò dels boquinistas gascons. Maurice Rat, escolan de l'École Normale Supérieure, Agregat de l'Universitat, es tanben estat lo President dels "Amis de Montaigne". Es l'edicion confòrma al tèxte de l'exemplari de Bordèu, ambe l'addicions de l'edicion postuma, las principalas variantas, una introduccion, mantunas nòtas e un indèxe.

20070706

Debutem la descolonisacion ?

Debutem en nos gaitar lo monilh, puèi fugirem es sanitós, fugirem per una retirada del mot.

Far la descolonizacion passa per aver lo nòstre diccionari sancièr, sense aver mestièr d'anar veire los vesins catalan, basco, espanhòl, francés, italian, o autras nacions vesinas.
La semantica es per un pòble, que se desperta la primièra de las prioritats, per èstre la lenga de totes e totas, una aisina per un despertar digne e autonòme. Se volem una administracion autonòma li caldrà ben un sistèma d'escambi ambe la populacion occitana, e oblidarem las vièlhas garolhas republicanas de constitucionalitat, e lo temps perdut ancian.
Lo trabalh es complèxe, zo veirem pus long, es aital que lo trabalh se dèu fargar per una còlha pagada e oficiala, es de dire pagada pels elegits d'Occitània, un servici al pòble, un servici public. Jà que ambe l'amadorisme avem capitat de fargar aisinas, en cinquantas annadas çaquelà, lo trabalh de finala serà mai aisit, mas serà long tanben !
«L'enemic dins la clòsca - "S'èri emperaire de China, disiá sabi pas pus qual, mon primièr decret seriá de fixar lo sens de cadun dels mots". Se pòt pas melhor dire que los mengatge es un problèma politic, e mai d'importància. Totes los mots que poiriam emplegar per dire çò nòstre, França los apreses e los se garda : Patria, nacion, Lenga, Pòple, País. Òc, Emai «Volèm viure al país», se fasèm pas mèfi d'o dire en occitan, lo te confíscan per un nacionalisme francés preste a tot recuperar, a tot bafrar. Glotofagia, qu'engolís tot, significats e significants.» En Joan Larzac, 1977, dins Descolonisar l'istòria occitana, tòme II.
Es vertat tanben que la glotofagia permet al colonialisme francés de sobreviure, zo explícan ben totes los lexicografes bèls, editors d'aisinas pron bèlas de la lenga francesa. Mas se daissiam far los franceses, se fasiam per nosautres ? Joan Larzac zo explica jà en 1977. La question sembla pas aver cambiat dempuèi 77, sem en 2007 !
Alara, vau assajar d'anar mai luènh e sobretot m'elonhar de la pensada francesa e dels seus modèls. George Steiner ajuda bravament. Dins Lengatge e Silenci -publicat en francés en 1967- prepausa un tèxte sus la retirada de la semantica, un tèxte jà ancian basta que permet de veire que, tot en evoluar, lo nòstre monde modèrne occitan se pausa encara dins paradigmes similars.

La retirada del mot

«L'apòstol nos dís qu'a la debuta èra lo vèrbe. N'a cap assegurança per çò qu'es de la fin.
Auriá estat agradable qu'empleguèsse la lenga grèga per exprimir la concepcion ellenistica del logos, car es encausa del seu eiritatge grego-judaïc que la civilizacion occidentala dèu lo seu caractèr màger verbal. Podem considerar aqueste caractèr coma ben establit. Es la raiça e crostièra de la nòstra experiéncia, e a nosautres es impossible de nos exprimir d'una autra faiçon. Nòstra vida es viu dins lo fait del discors. Mas sauriam afirmar qu'una matriça verbala siaguèsse la sola de conténer las articulacions e lo fial de la pensada. Damora mantunes gènres de las realitats intellectualas e sensualas fondats, non sul lengatge, mas sus d'autras fòrças de comunicacion tala que l'icòna o la nòta de musica. E damora mantunes actes de l'esperit que s'enrasígan dins lo silenci. Es dificile de parlar d'aquestes, car coma la paraula podriá exprimir la fòrma e la vitalitat del silenci ? Mas pòdi escriure mantunes exemples.
Dins mantunes metafisicas orientalas, dins lo bodisme e lo taòïsme, l'anma es representada que puja al dessús de las entravassas de la matièra, a travèrs dels maines subtils que pòdon èstre donats per un lengatge sublime e precís, vèrs un silenci de mai en mai sancièr. La tòca la mai nauta e la mai neta de la contemplacion es la que li es estada ensenhada pel despassament lengatgièr. L'inefable es al-delai de las frontièras dels mots. Es sonque en destrusent las parets del lengatge que la règla contemplativa pòt dintrar lo monde de la conseisséncia sancièra e aviada. A un tal nivèl, la vertat a pus de sofrir la impuretats e la fragmentacion que tòca per necessitat lo discors. Es pus mestièr de se far a la brava logica e a la concepcion lineària del temps que farga la sintaxi. Dins l'estructura temporala del lengatge que los destria artificialament. Es aquí lo punt clau.
Lo feliç, l'iniciat, se quilha pas sonque a la tentacion del monde ; se quilha lo pès de la paraula. Sa retirada dins la cauna de montanha o dins una cellula de monastèri es l'expression del seu silenci. Quitament los que son pas que novicis sus aquesta rota sorna aprenon de se mesfisar de la vela del lengatge, a lo desfar per capitar d'aver una mai bèla realitat. Lo koan zèn -coneissètz lo bruch de doás mans que salúdan en fin d'espectacle, que es lo brut d'una sola ?- es un exercici de primadièrs dins las vias de la retirada del mot.
La tradicion occidentala coneis atanben los despassaments del lengatge cap al silenci. L'ideal trapista se religa ambe la tradicion del silenci atanben anciana que la dels estilistas e dels Paires del Desèrt. Sant Joan de la Crotz disiá l'exaltacion de l'ascèt que l'anma contemplativa esbrigalha çò que la ligava a la coneissença verbala collectiva :

Extreme donde no dupe
Y quedéme no sabiendo
Toda ciencia trascendiendo

Mas del punt de viste occidental, aqueste gènre d'experiéncia pòrta inevitablament un odor de misticisme. E qual que siaguèsse lo rapòrt (encara un mot revelador) entre las nòstras pòtas e la santetat de la vocacion mistica, l'actitud dominanta de l'Occident es aquesta que exprimís la botada del Cardenal Newman, segon, que lo misticisme debuta dins lo crum (mist) e acaba dins l'esquisme. Gaire poètas d'Occident -benlèu Dante- se son sotmèsses a la primautat de l'experiéncia transracionala. Acceptem, dabans la pòrta calorosa del paradís, l'avuglament dels uèlhs e la coneissença dabans la totalitat de la vision. Pascal es mai aprosmat del sentiment classic occidental quora dís que los silencis de l'espaci còsmic báilan terror. Pel Taòïsta, aqueste silenci pòrta tranquillitat e intimitat divina.
La primautat de la paraula, d'aquela que pòt èstre parlada e comunicada pel devís, es caracterizada pel gèni grèc e judaïc, e es estada transmetuda a la cristianetat. La concepcion classica e cristiana del monde se maina de far virar cotria realitat e mestresa del lengatge. La literatura, la filosofia, la teologia, lo dreit, las arts de l'istòria son autanplan mantunes assaigs per enclavar dins limits del devís racional, la soma de l'experiéncia umana, lo passat que n'en es estat transmetut, la seuna condicion presenta e los espèrs futurs. Lo Còdi de Justinian, la Sòma de Sant Tomàs d'Acquin, las cronicas e los tractats de la literatura de l'Edat Mejan, la Divina Comèdia son mantunes exemples de la cresença segon que tota vertat e realitat -fòra una singulara talvera redusida, pron al cap- pòdon èstre clavadas a l'interior dels limits del lengatge.
Aquesta cresença es pus universala. La fisença en èla debuta de baissar als tempses de Milton. La causa e l'istòria de l'abaissa aquesta báilan una viva luta sus las circomstàncias de la literatura e sul lengatge.
Es al fial del XVIIen sègle que mantunas regions significativas de la vertat, de la realitat e de l'accion s'alonhèran del maine verbal. Es vertat, al final, de dire que dincal XVIIen sègle la caminòla baissa predominenta e lo contengut de las sciéncias naturalas èran descriptivas. Las matematicas an agut la lora longa e luminosa istòria de notacion simbolica; mas quitament las matematicas èran una transcripcion abracada de las proposicions verbalas aplicadas al fustatge de la descripcion lingüistica, e lo donent un sens. La pensada matematica, malgrat mantunas excepcions notadoiras, preniá aquestas raiças dins las condicions materialas de l'experiéncia.
Aquestas d'aquí, per lor passa, èran ordenadas e regladas pel lengatge. Pendent lo XVIIen sègle, aquò foguèt pus lo cas general; arribèt una revolucion que deviá transformar per sempre las relacions entre l'òme e la realitat e cambiar radicalement las fòrmas de la pensada.
Ambe l'enonciat de la geometria analitica e las teorias de las foncions algebricas, ambe lo desvolopament del carcul de Newton e Leibniz, las matematicas daissèran d'èstre una notacion dependenta e una aisina de l'experiéncia. Son devengudas un lengatge extra-ordinariament ric, complèxe e dinamic. E l'istòria d'aqueste lengatge es aquel d'un incomunicabilitat progressiva. Es encara possible d'apariar a verbals ben balançats, o al mens a d'aproximacions, los procediments de la geometria classica e de l'analisi foncionala classica. Çaquelà, al fial del temps, que las matematicas se modernízan e debútan per aguinhar las loras enòrmas poténcias de concepcion autonòma, un tal restacament se transfòrma de mens en mens en causa potenciala. Las bèlas arquitecturas de fòrmas e de signes concebuts per Gauß, Courchy, Abel Cantor, o Weierstraß s'alónhan del lengatge ambe una vitessa uniformament accelerada. O al mens, exigísson e desvolópan los lors pròpris lengatges, atanben articulats e bastits que los dels discors verbals. E entre aquestes lengatges e aquel del comun, en lo simbòl matematic e lo mot, los ponts devènon de mai en mai teune, dinca pus existar.
Entre los lengatges verbals, quinas que siaguèsson las loras diferéncias en çò que concernís l'adobament dels mots e de la sintaxi, i a sempre una possibilitat de balanç, quitament la seuna vertadièra traduccion pòt pas bailar que resultas aprosmadas e gròssas. L'ideograma chinés pòt èstre rendut en anglés per un paragrafe o un tèrme precís del lèxic. Mas i a pas cap diccionari per religar lo vocabulari e la gramatica de las matematicas superioras a los dels devises verbals. Es impossible de «traduire» las convencions e las notacions que règlan las operacions dels gropes de Lie e las proprietats de las multiplas a n dimensions en mantun vocabulari exterior a las matematicas. Quitament la parafrasa es impossibla. La parafrasa d'un bon poèma pòt donar una maissanta pròsa, mas i a una visibla seguida entre l'ompra e l'objècte. La parafrasa d'un dificile teorèma de topologia pòt pas èstre qu'una gròssa aproximacion o una transposicion dins una autra branca o «dialècte» de çò tant particular lengatge matematic. Nombre d'intervals, de relacions, d'eveniments que s'aucúpan las matematicas avançadas son pas necessariament religats al sens comun ; aquestes son mantunas «realitats» qu'aucúran dins los sistèmas axiomatics tancats. Se pòt pas ne parlar ambe sens e normalament que dins lo lengatge matematica. E aqueste lengatge, al delai d'un certan nivèl elementari, es pas e pòt pas èstre verbal. (Ai observat mantunas topologias que parlávan pas la mesma lenga trabalhant ensemble al tablèu nègre dins lo lengatge silenciós comun per la lora art.)
Aquò's d'una importància capitala. L'experiéncia e la percepcion de la realitat se son trapadas divizadas en maines separats. Lo cambiament lo mai radical dins lo fial de la vida occidentala dempuèi lo XVIIen sègle es sotmetut de maines de mai en mai espandits de la coneissença als mejans e als procediments de las matematicas. Tal que se l'a pogut veire, una branca de la recèrca passa de la pre-sciéncia a la sciéncia quand se pòt èstre organizada matematicament. Es lo desvolopament de las formulas e de las estadisticas que báila a la sciéncia las seunas possibilitats dinamicas. Las aisinas de l'analisi matematica an transformat la quimia e la fisica del temps de l'alquimia en aquestas sciéncias deductivas d'auèi. Per la vertut de las matematicas las estelas son sortidas de la mitologia per dintrar dins las taulas dels astronòmes. Basta que las matematicas formávan lo còr d'una sciéncia, los concèptes d'aquesta sciéncia, las seunas règlas d'invencion e de coneissença devengèron de mens en mens reductivas a los del lengatge usancièr.
Es pretenciós, aquò seriá quitament una folia, de dire dins aqueste estudi mantunas nocions de basa talas las que de l'univèrs en tant que quanta, lo principi d'indeterminacion, la relativitat constanta o la fauta de paritat dins aquestas menas d'interaccions minusculas entre las particulas atomicas, se zo podem pas far dins lo lengatge que lor es apropriat, es de dire dins las paraulas matematicas. Perqué la fisica a degut l'empruntar en vulgar, mantunes d'aquestes mots semblan aver gardat un sens general ; consèrvan un certain poder de metafòra. Mas es una illusion. Quand se critica fai crida al principe de l'indeterminacion per desvolopar la seuna argumentacion dins la pintura gestuala, a l'usança de l'improvisacion dins mantunas musicas contemporanèas, aprosma doás esfèras d'experiéncias ; dís simplament mantunas peguesas.
Se cal gardar de talas decepcions. La quimia emplega mantunes mots derivats del seu estat descriptiu inicial ; mas las formulas de la quimia moleculària modèrna son de fèit un abracat que es pas lo fèit del discors verbal, mas ben segur lo fèit de discors matematic. Una formula quimica es pas l'abreviacion d'un enonciat lingüistic ; codifica una operacion numerica. La biologia es dins una posicion intermediària fascinanta. Classicament, es una sciéncia descriptiva reposant sus l'emplec d'una lenga precisa e suggestiva. La fòrça de las teorias biologicas e zoologicas de Darwin damóran parcialament dins la persuasion del seu estile, dementre que dins la biologia pòst-dawiniana las matematicas an jogat un ròtle de mai en mai prepodenrent.
Lo cambiament de signe es clarament marcat dins un libre de Wentworth Thompson, Of Grouth an Form, que lo poèta, atanben que lo matematician, del seu costat. Auèi, d'imposantas brancas de la biologia, talas que la genetica, son sobretot d'expression matematica. Quand la biologia se vira vèrs la quimia -e es ara la bioquimia que se presenta primièr- la tendença es de deslaissar la descripcion per l'enumeracion. Abandona lo mot per la chifra.
Es aquesta extension de las matematicas sus unes vastes maines de la pensada e de l'accion qu'assepara la consciéncia occidentala en çò que C.P.Snow sona «las doás culturas». Dincals tempses de Göthe e de Humbolt, èra possible per un òme que a mantunes dons e una memòria excepcionalas d'èstre a l'aise atanben pron ben dins la cultura umanista que dins la cultura matematica. Leibniz a pogut encara contribuar de faiçon màger a l'una e a l'autra. Per ara, aquò es pus realament possible. Lo baus entre lo lengatge dels mots e lo de las matematicas deven un valat permanent. Sus cada riba damóran los illetrats de l'una o de l'autra cultura. Aquò's èstre atanben illetrat de non pas conéisser los concèptes de basa del carcul o de la geometria esferica, que d'ignorar la gramatica. O, per emplegar lo famós exemple de Snow, un òme que a pas legit Shakespeare es un òme inculta, mas l'es pas pus que lo que ignòra la segonda lei termodinamica. Cadun clava lo uèlh dabans mantunes mondes comparables.
Fòra aquestes moments de luciditat, agissem pas encara tal s'aquò s'èra vertat. Perseguissem d'afirmar que l'autoritat umanistica, l'esfèra del mot, es predominanta. La notion de çò que fai una cultura es encara enraiçinada dins las valors classicas, dins lo sens del discors, de la retorica e de la poësia. Mas es far pròva d'ignorança e de pigressa d'imaginacion. Lo carcul, las leis de Carnot, la concepcion del camp magnetic de Maxwell comprènon pas sonque mantunes maines de realitat e d'accion atanben vastas que los de la literatura classica ; dónan probablament una imatge del monde perceptor mai prèp de la veritat que tot çò que se pòt dedusir d'una assersion verbala. Tota evidença explica leugierament que las fòrmas de la realitat son matematicas, que lo carcul integral e lo carcul diferencial son alfabet de la perscepcion vertadièra. L'Umanista auèi es dins lo cas d'aquestes esperits teunes e tristes que contúnhan de pensar la tèrra tala una taula plana aprèp que los navigadors n'en aguèssen fait lo torn, o que persistávan de creire a las enèrgias propulsivas occultas aprèp que Newton aguèsse formulat las leis del movement e de l'inèrcia.
Los d'entre nosautres que son estats forçats, per l'ignorança de las sciéncias exactas, d'imaginar l'inivèrs a travèrs una vela de lengatge non matematic, vívon una ficcion animada. Los fenomèns auèi -la contunhença espaci-temps de la relativitat, l'estructura atomica de tota matièra, l'estat d'enèrgia dels particulas ondulàrias-, son pas pus accessiblas pel mot. Aquò es pas un paradòxe d'afirmar que dins mantunes maines los mai opozats a la realitat debuta ara d'en defòra del lengatge verbal. Las matematicas zo sábon. «Per lor basteson primièr geometric, puèi purament simbolic, dich Andreas Speiser, las matematicas an esbrigalhat las cadenas del lengatge..., e las matematicas auèi son mai eficaças dins lo maine intellectual que zo son pas, dins lor estat deplorable, los lengatges modèrnes e quitament la musica.»
Pauc d'umanistas fan lor l'espandiment e la natura d'aqueste grand cambiament. (Sartre es una particulara excepcion ; a, per mantunas vagadas, donar una lutz sus la crisi del lengatge) Çaquelà, nombre de partesan de l'umanisme tradicional a demostrat un prigond malaise, an reconegut ambe una irritacion complèxa los succèses e los trionfes de las matematicas e de las sciéncias naturalas. Çò que se podriá sonar una tendença fallaciosa a l'imitacion s'es infiltrat dins l'istòria, l'economia, e çò que se sona de faiçon significativa las «sciéncias socialas». Dins cadun d'aquestes maines, lo devís se plaça encara quasi sancierament sul lengatge verbal. Mas los istorians, los economistas e los sociològues an assajats d'empeutar a la matriça verbala qualqu'un dels procediments de las matematicas o de la rigor absoluda. Son damorats sospitoses pel caractèr essencialament provisòri e estetic de lors recèrcas.
Remarcatz quant lo culta del positiu, de l'exactitud e de la deduccion a envadir l'istòria. Lo viratge decisiu aucurra al XIXen sègle, dins l'òbra de Ranke, de Comte e de Taine. Los istorians debutèran a considerar lo material tal mantunes elements contra-rotlables per mantunes retalhaments. De l'estudi minuciosa e imparciala del passat (una tala imparcialetat èra de fèit una famosa illusion) dèvon pujar d'aquestes tipes estadisticas, aquestas periodicitats de la fòrça nacionala e economica que permeton a l'istorian de formular las «leis de l'istòria». Aquesta nocion de la «lei» istorica e l'implicacion de la necessitat e de la previsibilitat, capitalas per Taine, Marx, e Spentler, son un emprunt gròs a l'esfèra de las sciéncias exactas e matematicas.
Las ambicions de la rigor scientifica e de la deduccion an amagat mantunes dels escrits istorics de lor vertadièra natura, que es l'art. La mai bèla partida de çò que se debana auèi per istòria es just literari. Los discípols de Namier (mas pas lo mèstre el-meteis) remanda Gibbson, Macaulay o Michelet al purgatòri de las belles-lettres. L'illusion de las sciéncias e los gènres academicas s'en van per transformar lo jove istorian en un furet sorne e enflancat, avid de faits e de personatge precís. Visquèt dins las ficas e escrit de las monografias dins un estile atanben illisible que possible per demostrar la qualitat scientifica del seu art. C.V.Wedgwood es l'un dels rares istorians contemporanèus prèstes de defendre dobertament la natura poëtica de tota òbra istorica, en sapient clarament que tot estile pòrta en el mantunas possibilitats de desformacion : «Tot estile, a un moment donat, leva quicòm al contorn visible de la vertat; es lo trabalh de l'erudit de l'aprigondir e de le retablir.» Mas se aquesta recèrca abandona atanben l'estile, o asèsa l'illusion de l'exactitud imparciala, farà pas jaire la lutz que sobre la posca.
Vesem encara las sciéncias economicas : los lors mèstres classics, Adam Smith, Ricardo, Malthus, Marshall, èran dels mèstres de la pròsa. Comptávan sul lengatge per explicar e persuadir. A la fin del XIXen sègle, l'economia matematica debuta de se desvolopar. Keynes foguèt benlèu lo darrièr a associar las brancas umana e matematica de la seuna sciéncia. Quand se parla dels apòrts de Ramsey a la pensada economica, Keynes mostra que un fum d'entre els, malgrat lor importança evidenta, comportávan mantunes mots matematics beucòp tròp complicats pel profane o l'economista classic. Auèi, lo valat s'es prigondament grandit; l'econometria ganha sus l'economia. Los teorèmas bèls -teoria de las valors, cicles, capacitat de produccion, liquidacion, inflacion, produccion, consomacion- son en cambiaments bèls. Son a man de donar dins lo lengatge a las matematicas, de la retorica a l'eqüacion. l'alfabet de l'economia modèrna es pus sonque lo mot, mas atanben lo grafic, lo diagrama e lo nombre. Lo corrent de pensada lo mai potent de l'economia modèrna utiliza los instruments analiticas e dedictius fargats per las analisis de la foncion algebrica del XIXen sègle.
La tentacion de la sciéncia exacta es encara mai viu en sociologia. Una bèla partida de la sociologia, sobretot en Alemanha e en America, es non literària o, pus precisament, anti-literària. Es concebuda dins lo nhirgonhargo d'una veëmenta obscuritat. Cada còp que es possible, lo mot e la gramatica literària son emplaçada per la taula estadistica, la corba o lo grafic. Aquí ont devriá damorar verbala, la sociologia emprunta çò que pòt al vocabulari de las sciéncias exactas. Se podriá far una lista fascinanta d'aquestes emprunts. N'en considerem que los mai importants : nòrmas, grope, dispersion, integracion, foncion, coordonadas. Cadun d'els serva un contengut especificament matematic e tecnic. Voidadas d'aqueste contengut e contranhas a un autre emplec, aquestas expressions devènon foscas e pretenciosas. Tals mantunes captius que se mutínan, se dónan maissants servicis a lors novèls mèstres. Òr, en se servent de baragoin de mantunas «coordonadas de la cultura» e de las «integracions de gropes similars», lo sociològue paga un tribut fervent al miratge que fantaumeja tota la recèrca racionala dempuèi lo sègle -lo miratge de l'exactitud matematica e de deduccion.
En cap endreit çaquelà la retirada dels mots es pus prononciada e pus tocabla que dins la filosofia. La filosofia classica e medievala èra sancièrament sotmetuda a la dignitat e a las ressorgas indispensablas e ambe subtilitat, podián portar l'esperit a un acòrd ambe la realitat. Platon, Aristòt, Duns Scot e Sant Tomàs d'Acquin son mantunes mèstres bastedièrs de mots, que fargèran al entorn de la realitat mantunes grands edificis de la relacion de definicion e de discriminacion. Utilízan una argumentacion diferenta de la del poèta, mas son loras l'idèa del poèta que los mots amássan e fárgan la perscepcion de la vertat. Tornamai, lo viratge decisiu sobreviu al XVIIIen sègle, ambe l'identificacion implicita de la vertat e la pròva matematica de Descartes, e sobretot ambe Spinoza.
L'Etica representa lo formidable punt d'impact de las matematicas novèlas sus un esperit filosofic. Dins las matematicas, Spinoza percebèt la rigor de la definicion, la conformitat e la mejestat certitud de la resulta, çò que es l'espèr de totas las metafisicas. Quitament lo mai dur de las argumentacions escolasticas, ambe los seus atalatges de sillogismes, podiá pas capcejar ambe aqueste progrès, de l'axiòme a la demostracion, e ambe lo novèl concèpte que se deviá trapar dins la geometria euclidiana e analitica. Ambe una supèrba nociença, çaquelà, Spinoza cèrca de far del lengatge filosofic de las matematicas verbalas. D'aquí l'organizacion de l'Etica en axiòmes, definicions, demostracions e corollaris. Aquí lo perqué del ufan q.e.d a la finala de cada seria de proposicions. Es un libre estranh e passionant, atanben limpid que las lópias que Spinoza lisava per ganhar sa vida. Mas n'en es sonque qu'una imatge londana. Es una tautologia bastida. A la diferéncia dels nombres, los mots son pas fait en els-meteisses d'operacions foncionalas. Addicionats o divizats, báilan pas qu'unes autres mots o d'autres aprosmaments. Las demostracions de Spinoza fan pas qu'afirmar, apòrtan pas cap pròva. Mas l'assaig foguèt profetic. Totas las metafisicas que contúnhan se trapèran sotmetudas al dilemne ; aprèp Spinoza, los filosòfes sábon qu'emplègan del lengatge per clarificar lo lengatge, tals los joièrs emplègan de diamants per talhar d'autres diamants. Lo lengatge es pus considerat tal una via vèrs la demostracion de la vertat, mas tal una espirala o una galariá de miralhs que rebèrta l'intelligéncia al seu punt de depart. Ambe Spinoza la metafisica pèrd la seu inocéncia. [...]»
George Steiner, una referéncia europenca.

Spinoza a agut coma professor Pierre Bayle, lo filosòfe exilhat (occitan e protestant), autor del Dictionnaire historique et critique. L'Euròpa existava quand josius sefarads e occitans (josius e protestants) se i passejávan per la fòrça de las pressions politicas totalitàrias francesas e espanhòlas, e de còps anávan a Ginèbra o en Païses Basses o Antwerpen, o quitament a Berlin per ajudar a la basteson del centralisme prussian, se son installats atanben a Baila Àtha Cliath, Belfast o Londres.
De la meteissa manièra, me sembla sanitós de tornar visitar e traduire los tèxtes ancians que faguèron que la pensada occitana es estada alargada per mantunes sègles de dominacion francesa, que nos a embarrat dins las famosas frontières naturelles de l'ufanosa ignorança republicana o reiala ; pensar dins sa lenga, vòl dire tanben aver las aisinas que totes gestiónan, aisinas per poder pensar dins sa lenga coma los autres europèus [encara un còp una politica lingüistica s'impausa].
Quand sus aqueste blòg portarai una definicion d'un ensemble de mots, aurà aquesta volontat d'èstre una pèira per poder melhor pensar en lenga occitana. Es pas tanpauc un luòc de non-discutida, al contrari, mas cal partir del pensar, escrit o oral, per poder desvolopar una pensada universala ambe las pròprias aisinas, autonòmes devem èstre.