20070831

Una chança : recebre La Marseillaise


Ai la chança d'èstre abonat a Mesclum la pagina setmanièra occitanista de La Marseillaise. Mas aquesta setmana es, amai d'aquesta pagina, es un article en pagina 26 que amerita d'èstre valorizat.

« Mondializacion. Planhièra de dubèrtura de l'universitat d'estiu del Medef consacrat a la mondializacion. Los estats paures vòlon ben jogar lo jòc mas qun e amb quinas règlas ? »

Quí n'a escrit quicòm dins Le Monde ?

Lo títol contunha en apondre a l'interès de l'article :

« Los Estats paures tústan a la pòrta del Medef [...] »

Es lo president de la Comision de l'Union Africana, Alpha Omar Konaré que a donat lo seu punt de viste grèu sus las règlas de la mondializacion e qu'o explica al Medef.

Dins las paginas Mesclum de La Marseillaise, pagina en occitan provençal que dona un fum d'agenda e mantunes tèxtes militants e literaris, podiái trapar una conclusion a aqueste bilhet escadós :

« Esòp, lo fabulista fabulós - Leis abelhas, que volián pas donar son meu ais òmes, anèron veire Zeus e li demandèron que li donèsse pron de fòrça per tuar d'un còp d'agulhon cu s'aprochariá tròp de la bresca. Aquò agradèt pas a Zeus que decidèt que, tre que ponherián, perdriá, dau còp son agulhon e la vida.

Quand fas de tòrt, se revira contra tu. » Revirada de l' occitanista Guiu Matieu.

Son prevenguts per Esòp al Medef.

Vos coneissètz ? Un jòc per totes/as












Mas abans de jogar, vos vòli informar que las règlas internacionalas sus l'environa quand son prèsas seriosament an una certana eficacetat. Segon la fòto que ai junt al jòc que traparètz amont aqueste tèxte.

E coma a l'internacional, l'intervencionisme fonciona, podètz pensar que suls individús aiçò es similar, sus vosautre tanben. E puèi se cadun se pensa concernit, benlèu que la planeta serà protegida per totes/as de faiçon individuala, per aver lo collectiu, en passar pel vesinat, lo nacional, l'estatal, lo costat Unional europenc, etc... dincal planetari. « Utopia » diràn mantunes, barrrh ! Jà es perdut per els o elas, pòdon passar lo juec miu, un jòc de lingüistica aplicada, aplicada a la pedagogia de la legida o lectura.

Aital - Es que legissètz per letra o reconeissètz los mots per l’auburi ? (siloèta). Fasètz legida dels mots de naut en bas e la colomna 1 abans la segonda seguida. Davalatz aviat, en préner juste lo temps de reconéisser los sens de cada mot. Cronometratz-vos. [fait amb l'ajuda de mensual Sciences&Vie paregut en setembre 2007].

Es un jòc, quitament per los que díson juec en occitan ... n'i a per totes/as. E alara se podrà escriure que es un juec de paraulas, nomàs 'quò ! Enfin, quasi...

Lista primièra e la colomna 1, la cal legir a la vitessa que pensatz bona, mas aviat, car lo temps es argent [ :-))) ].

Díder

Coènh

Luòc

Devath

Sòus,

Tots

Verd,

Braç

Teit

Legir

Amicalament

Jove

Pron

Long

Can

Gos

Vaquí

Mas

Votz

Anar

Seguit

Ivèrn

Sort

Mena

Vida

Roge

Alara

Nègre

Sol

Leugièr

Atanben

Rauba

Lilàs

Vist

Còp

Aviat

Cambiatz de lista, Cambiatz de lista, abans fasètz lo compte ; Temps de legida lista 1 : …… min …… s

Ben, ara l'autra lista, numèro 2.

Fatiguar

Silenci

Malastrós

Començar

Vriuleta

Automna

S’assetar

Vilatge

Dementre que

Visitar

Monsénher

Original

Benlèu

Sempre

Veitura

Aprèp-miègjorn

Mantunes

Vóler

Ironda

Entendre

Somriure

Recontar

Devenir

Trabalh

Companhon

Insècte

Lendeman

Religion

Uelhada

Sofrir

Darrièr

Monstrar

Preparar

Merçants

Urós

Çaquelà

Sobtament

Temps de legida lista 2 : …… min …… s - Aital podrètz comparar las legidas de las listas aquestas e aital vos donarà l'enveja de gaitar l'entrevista -p.150 de la meteissa revista- entrevista d'En Michel Violet, redactor de la revista francesa Les actes de lecture.

E per escàs, se cal comparar los dos tempses ensemble, se la lista 2 > lista 1 legissètz per letra e d'autres exercicis vos seràn necites, se las doás legidas an un temps similar identificatz ben los mots per l'auburi e cap estudi es necite : sètz normal. Res es dit per los que an lista 2 < lista 1 ... benlèu que cal veire quicòm mai que la legida.

20070830

L'Étranger, l'Estrangièr











Es lo nom d'una revista tolsana, ai agut de pagar 4 € pel numèro de junh de 2007. Bon, la revista amerita per aver gausat parlar politica e en fin de revista i a de poesia en lenga francesa...

Mas la lenga occitana i es absenta, talament bèstia aiçò per una revista que se vòl de tenguda bèla e tolsana de vertat.

Ai notat çaquelà una responsa d'En Christophe Lèguevaques que prepausa un projècte per Tolosa, e se dèu segurament vóler presentar a las eleccions.

«Question deThierry Delaveau, cap-redactor de L'Étranger : Alara quinas son las vòstras prepausicions ?

- Per èstre coërent, propausi d'adralhar la meuna candidatura de Tolosa per 2013 sul tèma de la « resisténcia a la consomacion del monde ». Dels catares a Jean-Pierre Vernant, en passar per aquel « trobador-filosòfe de l'infinit » que es Giordano Bruno, Tolosa se dèu mostrar sense qu'es del Gèni d'Òc mas tanben que pòt devenir, se se ne dona mejan, una capitala dels sabers culturals, scientifics e morals, en ret ambe las autras capitalas culturalas del monde. Dins lo «Gèni d'Òc » (1943), Simone Weill parla de Tolosa al XIIen sègle, ambe vam e baila mantunes sendèrs d'accions : « una civilizacion miègterrana a pujat, que benlèu auriá pogut èstre ambe lo temps fargat tal un miracle segond, que benlèu auriá tocat un gran de libertat espirituala e de feconditat atanplan nauta que la Grècia antiga, se l'aviá pas matat » Se Tolosa dèu devenir capitala europenca de la Cultura en 2013, se dèu religar ambe la seuna istòria e devenir un luòc de resisténcia a la « consomacion » del monde. Per portar l'objectiu aqueste, avem creat un Comité des résistances culturelles (CRC) que es dubèrta a totes, maiquetot a los que vòlon gardar clar lo caractèr subvertiu de la cultura e que vòlon dintrar en resisténcia contra la societat de mèrças. »

Lo projècte es devolopat sus un site Internet.

La pensada aquesta dona sense que l'objectiu, mas pas brica la faiçon de far (segur que a mestièr dels occitanistas), e encara mens dels mejans (car se l'objectiu es ben notat lo còst es ges valorizat), que vertadierament van fautar per bastir aqueste «Toulouse 2013» que vesem corrir marcat sus un mini-bus tisseo dempuèi mai de dos meses.

Sabi pas ont es la pensada culturala sus l'èstre e l'aver, aquí ; sabi pas tanpauc se aquestas paraulas son per fargar una politica de l'èstre, ambe un balanç juste per l'aver ? O benlèu que lo sistèma liberal farà que l'aver serà de mens en mens considerat, mens de subvencion d'Estat, o oficiala e locala, e mai de mercat dins la cultura, e alara s'espera que la cultura de l'èstre damorarà, mas alara es faire fin de la destruccion lingüistica francesa contra la lenga dels Trobadors [pas Troubadours], e sobretot de l'administracion del Ducat d'Aquitània.

Es un discors politic, pauc clar.

20070829

Esperanto


La revista novèla e ecologista de Nauta-Provença, « L'âge de faire », l'edat de faire, prepausava un dorsier sus l'esperanto, partent de las qualitats de l'esperanto es un dorsier plan fait.

Partent dels avençes lingüistics franceses es una aisina lingüistica que se coneis pas pron, e qu'es pas estada descrita ; car sovent los franceses considèran que l'apreneson de las lengas es pas mai complicat per un francés que per una autra nacion de la planeta ; vertat e pas vertat, vist l'encloscatge educatiu francés a prepaus de las lengas, la dificultat es sancièra, talament que pensi que lo monolingüisme francés es un monoteïsme lingüistic republican.

Dins lo dorsier prepausat s'assegurava que l'esperanto es una lenga simpla ; es vertat, e es simpla tanben d'apreneson, aital, per un monolingüe francés serà aisida car una apreneson d'un sistèma lingüistic simpla, e donc se farga aital un biais original per aver un sistèma binari dins lo cap de l'aprenaire de saber lo monde e de ne far las doás descripcions. Puèi podrà aprendre d'autras lengas, las lengas istoricas o autras.

Car pel segond punt, a part dins lo mitan d'intellectuals convençuts per aprendre aquesta lenga, l'esperanto es pas generalizar dins lo sentit de la primièra assersion, e sobretot pels parisencs perqué aquestes aprenguèsson las lengas de França. Donc la compreneson dels pòbles passarà encara per la coneisséncia d'autras lengas, e es benastrós, car los promotors de l'esperanto son pas brica per la destrucion de las lengas, coma los franceses zo son, párlan pas de la solucion unica per intercompreneson, coma zo fan los franceses : « il faut parler la même langue pour se comprendre » [e aital son los primièr a vóler l'anglés dins las institucions europencas o a votar contra la lenga catalana al Parlament d'Estrasborg ], quí a pas entendut aquesta frasa en França ? E lo postulat aqueste èra per far atudar lo locutor en lenga de França, lo patejaire !! Perqué ? « Il faut être poli » ( entendut en 2007 dins lo mètro de Tolosa frasa dicha per un jove de 25 ans ), per exemple.

Donc, per sa qualitat e pel seu contengut, plural e vertadierament ecologista, pel seu supòrt, vos aconselhi tanben la revista « l'âge de faire », demai la revista es fargada en Occitània, mas en lenga francesa.

L'abonament es de 23 €, que conten la participacion a l'associacion gavidaire, es un abonament participatiu.

La revista es faita sus papièr reciclat, normal, e en Provença (Occitània).

20070822

Mentida francesa per l'istòria


La vida diplomatica dels franceses pòrta un eveniment que marca l'istòria, mas benlèu perqué es gaire gloriós, lo mite istoric francés, reial o republican, zo pòrta pas al cim de la coneisséncia, nimai dins los discours republican e socialista del XXIen sègle, aiçò per dire França al monde... e ben segur lo fait dona l'encausa.

Aital al sègle XVIen, la guèrra entre França (capeciana) e Espanha (que èra pas borborica) se debanava tranquillament, coma normal per aquestas expressions estatalas dels primièrs nacionalismes d'expansion en Euròpa, dos "exemples" pels sègles següents que son estats moments per legitimar, puèi legalizar [segon Machiavel], aquestes concèpte de poder d'Estat, puèi de nación [nation] e de nacionalisme[nationalisme].

Mas aquestas expansions se son portadas ambe mentidas de tota mena, quand son estadas donadas l'un a l'autre, son pas grèus car aquestes sobrevívon encara al XXIen sègle, mas per las nacions assimiladas, son las mentidas [messorgas] que fan la condemnacion en la servilitat.

Aital lo tèxte pagina 104 d'aqueste libre Les Habsbourg, per Dorothy Gies Mc Guigan, es un tèxte que pròva una de las mentidas francesas, una mentida de mai que farga França, la de sempre, per sègles e sègles, coma se dís cada dimenge dins las messas de las glèisas catolicas de l'Estat republican francés. Lo tèxte es vièlh [annada 1950 en França] e amerita d'èstre tornamai publicat.

Lo tèxte s'inscriu dins la vida de la mai granda familha europenca, la que durèt mai de 4 sègles sul continent.

V Las Annadas Triomfantas

Pendent detzena d'annadas que seguísson lo seu coronament a Ais-de-Capèla, alara que lo sègle e el-meteis avián pas encara trenta annadas, Carle [nòta del godilhaire : Carle V de Castilha e d'Aragon] pujava per escalon dincal fait de la glòria. Aguèt fortuna bona, pendent aqueste periòde, de metre en desfaita totes los nòstres enemics -levat un : Machiavel el-meteis li auriá pas pogut ensenhar de clavar Martin Luther. Foguèt l'enemic dels franceses per la dominacion d'Itàlia e ganhèt la partida: lo jorn del seu vint-e-cinquen aniversari, los Franceses son estats espotits a Pàvia e François Ier fait presonièr.

Un an durant, François Ier demorèt captiu a Madrid, dementre que las negociacions per la seuna rançon e la seuna liberacion s'esperlongavan. Las linhas del tractat de patz que Carle V insistava èran la restitucion d'aquesta partida dels maines borguinhons de la seuna grand-maire que Loís XI s'èra apoderit en 1477 -lo còr de la Borgonha ambe la seuna capitala, Dijon, que èran sebelits los ducs de Borgonha. Fòrça temps, François Ier refusèt, puèi, malaut, excedit per la seuna captivitat, s'acabèt per donar lo seu accòrd e signèt lo tractat de Madrid en genièr 1526. Acceptèt, en mai, de se jónher a Carle V per partir a la crotzada contra los Turcs e, aital per la bona fe, de maridar la sòr de l'emperador, Eleonòr.

Carle acompanhèt lo rei de França pendent una partida del camin e dinca la frontièra. Quand li donèt la man per zo daissar partir, li questionèt :

«- Vous souvenez-vous de tout ce que vous avez promis ?

- Ayez l'esprit en paix, mon frère, repondèt lo rei de França, j'ai l'intention de tenir toutes mes promesses, sinon vous pourrez m'appeler "lâche et méchant" 1*.»

Mantunas setmanas pus tard, François Ier denonciava lo tractat, declarant que l'aviá signat devath contranhença. Aviá jà fait sortir en secret un anèl ambe un messatge al sultan, per cridar l'ajuda dels Turcs. Liura, persuadèt lo novèl papa, Clement VII, de se jónher a la liga que aviá formada contra l'emperador, ambe lo duc de Milan, la republica de Venecia, los Suïssas e las Angleses. Carle V declarèt ambe indignacion que lo rei de França èra pas un gentel-òme e li propausèt de reglar los lors diferents en combat singular. Escriguèt atanben al papa una letra plena de retronjas :

Certains affirment que Votre Sainteté a délié le roi de France du serment par lequel il s'engageait a tenir ses promesses. Mais nous nous refusons à le croire, car ce n'est pas là chose que le Vicaire du Christ pourrait faire 2*.

Mas èra precisament çò que lo Vicari del Crist aviá fait. Entre-temps, Carle, sempre amb mestièr d'argent, s'èra trapat dins l'impossibilitat de pagar lo sòlde de la seuna armada en Itàlia. L'ivèrn de 1526-1527 èra estat tarrible en Itàlia del Nòrd. Mantunas plujas torrentas, la guèrras e l'occupacion avián arroinat lo país. Los mercenaris avián ren tocat dempuèi una pausa, èran en pendelhas, afamats, pès nuds, desesperats. Prèp de Bolonha, l'aramda imperiala se lèva ; e quand lo general Frundsberg, que aviá menat los mercenaris alemands en Itàlia, los bailava tot l'argent que aviá pogut amassar amb grand'dificulats, los prometent mai per l'avenidor, devengèron fat de ràbia e z'amenaçèran de lor lenças al crit de : « Nòstre argent, nòstre argent ! » [...]

Encara uèi los Franceses utilízan los Turcs, ara per criticar l'Union Europèa, Union politica que sembla lor èstre desfavorabla car sábon pas encara que ne son una partida sancièra.

Del costat financièr, la manca d'argent per las coronas europencas èra una constança, per totas, e çaquelà, malgrat tot son damorat al poder e an oprimit los pòbles, coma mejan d'aver d'argent, ambe l'ajuda dels dinerièrs d'Antwerpen, de Bolonha, de Cáurs, etc...

Mas çò que cal notar es la promessa francesa non tenguda... quand se fa promessas per las bancas se ne vira diferent, per sempre. E quitament las bancas fan la politica francesa, quitament e malgrat la votacion del pòble (sempre singular en França).

Los sègles son passats, las promessas francesas non tengudas son estadas una nòrma de règne e de l'establiment d'un Estat centralista, reial, puèi Bonaparte faguèt lo junhet per donar a la republica las meteissas règlas de gestion francesa : las mentidas.

Uèi avem encara un còp l'installacion d'un regim novèl que venem de legir un tèxte que ne fa una descripcion pron bona. Legissem Duhamel per aquò.

Lo retorn del bonapartisme

Per Alain Duhamel

LIBÉRATION : dimercres 22 d'agost de 2007 ( tèxte en lenga francesa, lo ligam es en fin de tèxte )

C’est bien connu : le gaullisme descend du bonapartisme. Cela allait de soi avec le général lui-même, archétype de l’homme providentiel, symbole du charisme plébiscitaire, souverainiste né, monarque républicain et trinité emblématique puisqu’il était à lui seul le roi, la République et la France. Georges Pompidou prolongeait plus prosaïquement cette filiation, avec moins d’épopée et plus de politique, mais en s’inscrivant nettement dans une forme d’empire libéral. Valéry Giscard d’Estaing, l’orléaniste, s’éloignait au contraire de cette tradition, sans cependant renoncer à être lui aussi un souverain élu, en quelque sorte un cousin par alliance de la branche bonapartiste. François Mitterrand feignait la rupture, tout en demeurant le plus bonapartiste des socialistes, au moins dans l’usage qu’il faisait des institutions et dans la représentation de son propre rôle qu’il affichait. Jacques Chirac, malgré son goût pour l’armée, malgré son talent pour l’occupation éternelle du pouvoir et malgré son audace en politique étrangère, était sans doute le moins bonapartiste des présidents gaullistes, ne serait-ce que parce qu’il acceptait d’être vaincu sans abdiquer. Avec Nicolas Sarkozy, c’est au contraire non pas Napoléon qui s’annonce mais le bonapartisme qui revient. Il s’agit d’abord, c’est l’essence même de sa victoire du 6 mai, de concilier rupture et consolidation, d’incarner à la fois l’ordre et le changement. Le jeune Bonaparte, général en chef de l’armée d’Italie, avait compris cela avant tous les autres : fatigués, exténués, épuisés par les secousses, les violences et les renversements constants de situation de la Révolution, les Français aspiraient à un retour au calme mais en aucun cas à l’Ancien Régime. Ils voulaient que les biens nationaux soient confirmés, que la propriété soit garantie, qu’un compromis intervienne avec l’Eglise catholique, que cessent les tumultes, les affrontements et les désordres, exactement ce que leur a offert le bonapartisme, au prix de l’instauration d’un régime autoritaire et plébiscitaire, garantissant la paix intérieure, faisant miroiter le prestige extérieur. Les circonstances ne sont évidemment pas comparables, mais après trente ans de crises enchevêtrées, les électeurs de 2007 voulaient tout à la fois rompre avec la décennie Chirac sans courir d’aventure ni prendre de nouveaux risques. Deux ans après le rejet du référendum européen, ils préféraient l’expérience à l’expérimentation, l’autorité à l’innovation, la rupture tranquille au changement ambigu, bref le bonapartisme au royalisme. Il fallait aussi pour cela une personnalité conquérante, charismatique, volontariste. Ségolène Royal en possédait plusieurs traits, à commencer par la popularité presque religieuse qu’elle a su déclencher chez une grosse fraction des Français. Par ailleurs, elle ne manquait ni de foi en elle-même ni de l’ambition d’un destin. Il lui aurait fallu cependant une préparation méticuleuse, une organisation digne de ce nom et surtout un projet clair. Entre autoritarisme instinctif et démocratie de participation, entre charisme marial et retour à une république parlementaire, entre franco-blairisme personnel et classicisme socialiste maintenu, la clarification n’a jamais eu lieu. Nicolas Sarkozy, en revanche, même si sa tonalité variait considérablement d’un meeting à l’autre, même si ses arguments pouvaient se métamorphoser entre deux émissions, se comportait en conquérant implacablement professionnel, toujours à l’offensive, toujours éloquent, toujours audacieux, menant campagne comme un général heureux, sans cesse en mouvement mais dans l’ordre et dans la séduction : bonapartiste. Il ne craignait pas de friser parfois la démagogie, il jouait ouvertement, lui aussi, la démocratie d’opinion, il utilisait tous les ressorts, toutes les roueries de son talent médiatique : toujours le bonapartisme. Du Premier consul à Charles de Gaulle, l’autoritarisme proclamé et la médiatisation assumée ont toujours été deux armes jumelles. Bonaparte fut le premier général de la Révolution à jouer en virtuose des proclamations enflammées, des articles de presse manipulés, de la correspondance torrentielle dont il bombardait tous ceux qui comptaient à Paris. C’était un précurseur de la médiatisation. L’homme du 18 juin s’est montré au micro, la plume à la main ou devant des caméras intimidées, le disciple flamboyant d’un tel maître. Deux siècles après et deux générations plus tard, Nicolas Sarkozy a lui aussi nettement remporté la bataille médiatique. Chez les bonapartistes, l’autorité personnelle, la primauté médiatique et la scénographie de la rupture contrôlée ont toujours convergé. Nombre d’observateurs étrangers, anglo-saxons en particulier, ont cru découvrir en Nicolas Sarkozy le premier chef d’Etat français réellement converti au libéralisme. Ils connaissent mal l’histoire de France. Derrière les fragments de libéralisme, d’ailleurs déjà présents chez ses prédécesseurs, socialistes compris, c’est toujours, c’est plus que jamais l’ombre du bonapartisme, cette spécificité de la droite française, qui affleure. Nicolas Sarkozy veut instaurer un régime quasi présidentiel : tradition consulaire. Il engage ses réformes tambour battant, au pas de charge : tropisme consulaire. Il aime convaincre, il veut ouvrir, il parie sur une nouvelle bourgeoisie d’affaires, sur le mérite et sur l’argent : héritage consulaire. Il se forge sa propre idéologie, hypervolontariste, hyperréaliste : un miroir contemporain dans un cadre résolument Empire.

Son a un punt que las mentidas francesas se pòdon persegir en patz, malgrat que n'aguèssen ges mestièr del papa per las assegurar.

La mentida e la messorga son las "deux mamelles de la France".

-°-

1* 2* en francés dins lo tèxte anglés, e anotat per la traduccion francesa.